dimarts, 20 d’agost del 2013

Edmond Rostand - Cyrano de Bergerac

TIRADE DU NEZ - CYRANO DE BERGERAC  (scène 4, acte 1)


Ah ! non ! c'est un peu court, jeune homme!
On pouvait dire... Oh ! Dieu !... bien des choses en somme...
En variant le ton, -par exemple, tenez:
Agressif : "Moi, monsieur, si j'avais un tel nez,
Il faudrait sur-le-champs que je me l'amputasse!"
Amical : "Mais il doit tremper dans votre tasse
Pour boire, faites-vous fabriquer un hanap!"
Descriptif : "C'est un roc !... c'est un pic !... c'est un cap!
Que dis-je, c'est un cap ?... C'est une péninsule!"
Curieux : "De quoi sert cette oblongue capsule?
D'écritoire, monsieur, ou de boîtes à ciseaux?"
Gracieux : "Aimez-vous à ce point les oiseaux
Que paternellement vous vous préoccupâtes
De tendre ce perchoir à leurs petites pattes?"
Truculent : "Ça, monsieur, lorsque vous pétunez,
La vapeur du tabac vous sort-elle du nez
Sans qu'un voisin ne crie au feu de cheminée?"
Prévenant : "Gardez-vous, votre tête entraînée
Par ce poids, de tomber en avant sur le sol!"
Tendre : "Faites-lui faire un petit parasol
De peur que sa couleur au soleil ne se fane!"
Pédant : "L'animal seul, monsieur, qu'Aristophane
Appelle Hippocampelephantocamélos
Dut avoir sous le front tant de chair sur tant d'os!"
Cavalier : "Quoi, l'ami, ce croc est à la mode?
Pour pendre son chapeau, c'est vraiment très commode!"
Emphatique : "Aucun vent ne peut, nez magistral,
T'enrhumer tout entier, excepté le mistral!"
Dramatique : "C'est la Mer Rouge quand il saigne!"
Admiratif : "Pour un parfumeur, quelle enseigne!"
Lyrique : "Est-ce une conque, êtes-vous un triton?"
Naïf : "Ce monument, quand le visite-t-on?"
Respectueux : "Souffrez, monsieur, qu'on vous salue,
C'est là ce qui s'appelle avoir pignon sur rue!"
Campagnard : "Hé, ardé ! C'est-y un nez? Nanain!
C'est queuqu'navet géant ou ben queuqu'melon nain!"
Militaire : "Pointez contre cavalerie!"
Pratique : "Voulez-vous le mettre en loterie?
Assurément, monsieur, ce sera le gros lot!"
Enfin parodiant Pyrame en un sanglot:
" Le voilà donc ce nez qui des traits de son maître
A détruit l'harmonie ! Il en rougit, le traître!"
- Voilà ce qu'à peu près, mon cher, vous m'auriez dit
Si vous aviez un peu de lettres et d'esprit:
Mais d'esprit, ô le plus lamentable des êtres,
Vous n'en eûtes jamais un atome, et de lettres
Vous n'avez que les trois qui forment le mot: sot!
Eussiez-vous eu, d'ailleurs, l'invention qu'il faut
Pour pouvoir là, devant ces nobles galeries,
Me servir toutes ces folles plaisanteries,
Que vous n'en eussiez pas articulé le quart
De la moitié du commencement d'une, car
Je me les sers moi-même, avec assez de verve,
Mais je ne permets pas qu'un autre me les serve.



Michel Vuillermoz en el paper de Cyrano en la posada en escena de Denis Podalydès de 2006















MONÒLEG DEL NAS - CYRANO DE BERGERAC (escena 4, acte 1)
Traducció de Xavier Bru de Sala

Ah, no! És massa curt, minyó!
Se'n poden dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:
Agressiu: "Jo, senyor, si tingués aquest temple,
manaria a l'instant que algú me l'amputés!"
Amical: "No suqueu al got el vostre excés?
Per beure, us aconsello un tub d'assaig!"
Descriptiu: "És un roc!...És un pic!...És un faig!
Què dic un faig! No, no... que és tota una muntanya!"
Tafaner: "I us serveix per res la llarga banya?
Potser per escometre, o bé per cornucòpia?"
Divertit: "Vósx teniu una forma ben pròpia
d'estimar els ocellets. Observo plomissol
al pal del galliner on reposen del vol."
Truculent: "Oi, senyor que quan traieu el fum
pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum
hi ha algú que crida 'foc!', amb tanta fumarada!"
Previsor: "Vigileu, per ell arrossegada,
amb aquest pes la testa us pot caure al trespol!"
Tendre: "Si no hi planteu un petit parasol,
tinc por que no se us torni tan vermell com un rave!"
Pedant: "Només la bèstia que Plaute batejava
amb el nom d'hipocampelefantocamell
duia sota del front tanta carn en farcell!"
Senyor: "La moda diu que aquest ganxo és notícia;
per penjar-hi el barret no us cal gaire perícia!"
Emfàtic: "I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral."
Dramàtic: "És com el Mar Roig, sempre que sagna!"
Sorprès: "Pel perfumista, fóra un anunci magne!"
Líric: "Sou un tritó o una clàssica cita?"
Càndid: "El monument, a quina hora es visita?"
Respectuós: "Saludo amb una barretada:
d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada."
Pagès: "Poc que és un nas això d'aquí davant!
Pudé és un melonet, pudé és un nap gegant!"
Militar: "L'objectiu de la cavalleria!"
Pragmàtic: "No voleu rifar-lo en loteria?
Probablement, senyor, serà el premi més gros!"
En fi, plagiant Príam en un sanglot commós:
"Contempleu aquest nas que els trets del seu senyor
privava d'harmonia! N'és roig el traïdor!"
-Tot això, més o menys, m'hauríeu d'haver dit
si sabéssiu de lletra, si fóssiu instruït.
Però d'instrucció no en teniu, ho heu d'admetre,
lamentable persona, i pel que fa a la lletra,
només teniu les tres de la paraula "ruc"!
Però si no tinguéssiu el magí tan feixuc
i haguéssiu gosat dir, parlant a rajaploma,
una només, només una petita broma,
no hauríeu pas pogut articular el cinquè
mot del començament del principi, perquè
si a mi mateix m'agrada de servir-me aquest plat,
quan me'l serveix un altre, n'estic força enfadat!    

Possible interpretació amb la traducció de Xavier Bru de Sala


    

Lord Byron

                     FOSCOR

Vaig tenir un somni, no del tot un somni.
El sol brillant s'extingí, i les estrelles
enfosquint-se vagaven en l'espai etern,
sense llum, sense rumb, i la terra gelada
s'ennegria gronxant-se en l'aire sense lluna;
vingué el matí, marxà i tornà sens portar el dia,
i els homes oblidaren llurs passions pel terror
de la desolació; i tots els cors
glaçats amb egoisme pregaren per la llum.
Prop de fogueres vivien, i trons
i palaus de reis coronats, barraques,
llars de totes les coses que en tenien
cremaven per fer torxes; les ciutats, consumides,
i els homes aplegats prop les cases en flames
per veure's un cop més a la cara dels altres;
feliç era qui vivia dins l'ull
dels volcans i llur torxa muntanyosa:
esperança poruga, el que el món contenia;
incendiaven els boscos però hora a hora
anaven caient apagats i els troncs espetegant
s'extingien amb fressa, i tot era foscor.
Sota la llum desesperada, els fronts dels homes
tenien un aspecte ultramundà quan, tot de cop,
els queien al damunt els raigs; uns jeien
i amagaven els ulls i ploraven, i uns altres,
encreuant les mans sota la barba, somreien;
d'altres corrien d'aquí cap allà
i alimentaven el foc de llurs pires,
i amb boig desassossec miraven cap al cel
que, apagat, era el sudari d'un món passat;
i un cop més renegant es tiraven a terra,
els cruixien les dents, udolaven; les aus
silvestres xisclaven i a terra atemorides
voletejaven i batien les ales inútils;
les bèsties més salvatges tremolant s'amansien;
i els escurçons reptaven i es cargolaven
entre la multitud, xiulant, sense picar, però,
fins que els mataven per menjar-se'ls.
I la Guerra, que de moment no hi era,
es va afartar altre cop; un àpat es comprava
amb sang, i cadascú seia sol, ressentit,
atipant-se en penombra: ja no quedava amor.
Tota la terra era un sol pensament,
que era la mort, immediata i sens glòria,
i el fibló de la fam feria les entranyes;
dels homes que morien restaven sense tomba carn i ossos;
el magre devorava el magre,
també els gossos atacaven els amos,
tret d'un de sol, que, fidel a un cadàver,
tenia a ratlla ocells, bèsties i homes afamats
fins que la fam no els hagués abatut
o els que queien morts no els temptessin les barres eixutes;
aquell no buscava menjar,
ans amb un gemec perpetu i planyívol
i un curt crit desolat, llepant la mà
que amb cap carícia responia, va morir.
A poc a poc moria la multitud; però dos
d'una ciutat enorme van sobreviure,
i eren enemics: van trobar-se al costat
de les brases moribundes d'un altar
on hi havia amuntegades coses santes
per a fins atroços; van furgar
tremolant amb mans fredes d'esquelet
les cendres tèbies i amb un alè molt feble
per un poquet de vida van bufar,
i van fer una flama que era una burla;
llavors van alçar els ulls en veure-la oscil·lar,
i es van mirar l'aspecte, l'un a l'altre – es van veure,
i van cridar i van morir–;
de la mútua lletjor van morir,
sense saber a qui de tots dos la Fam
havia escrit al front Diable.
El món era buit, i el que havia estat poblat
i poderós era una massa,
sens estacions, sens herbes, sens arbres, sens homes,
sens vida – una massa de mort – , un caos de dura argila.
Els rius, els llacs i l'oceà, aturats,
res no es movia als fons silents;
els vaixells sense tripulants jeien podrint-se sobre el mar,
i els pals de mica en mica es desplomaven:
caiguts dormien a l'abisme sense un sol balanceig.
Van morir les onades; les marees, sepultades,
la lluna, que n'era mestressa, havia expirat abans;
els vents es pansien en l'aire estancat,
i van morir els núvols; no li calia a la Foscor
que l'ajudessin. Ella era l'univers.
Lord Byron (Diodati, 1816) 
Traducció: Carles Ill

 
Original anglès llegit en català


Original anglès llegit en anglès

Màrius Sampere

L'ASTRONAUTA

Quin bellíssim escafandre que et poses
perquè l'ocell silent, el de la gàbia
irrespirable sense reixes ni banyeres
no et piqui les ninetes i així, ben protegit,
puguis copsar les gemmes
d'uns altres ulls més nets que et redimeixin
amb llurs agulles clíniques
del fanguissar de l'ànima, on el somni
és la lluita pel somni.

Puja més, més que no això, encara més,
més alt que cap nivell
és el tot, i tu pots veure'l
rendit i estabornit, fóra pecat
girar-s'hi d'esquena i no mirar-se
en el mirall de l'Immirat, que estàs magnífic
no mostrant-te com ets i sí com la màscara,
vestit i sumptuós i alimentat
amb les sobres del Pare.  

Doncs menja, menja força i beu-te,
fins al més fons de l'espectacle cèlic, tot el calze
del creat i increat. D'ara endavant
el teu front, net de misèries, suarà fosfòrics
granets de lluna desolats; però si un dia
tornes a casa i esperes reposar
en tou de carn germana,
sàpigues, home
de bona voluntat que, per haver
glorificat el Déu de les altures,
mai més no trobaràs indret de pau
a la terra, seguiràs la ruta
del cel on no hi ha cel, t'enyoraràs, cauràs
- de la ment a les ungles-
en el pitjor dels estimballs: amunt.



Màrius Sampere. Demiúrgia. Barcelona: Coliumna, 1996. pàg. 44-45.


La síndrome de solipsisme 

dijous, 21 de juliol del 2011

Josep Carner

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

- Oh petita Alidé, com és que plores tant?
- Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: - Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?



Josep Carner. Els fruits saborosos. A Obres Completes. Barcelona, Editorial Selecta, 1968, p.51.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Màrius Sampere

TAMBÉ PODRIA SER

També podria ser que les paraules
no expressessin res i que les coses
fossin, elles mateixes,
les que ens venien a la boca des de fora
com un alè contrari,
o bé un glop invertit, i que sols elles
-i no les paraules-
expressessin horriblement i pacientment
les paraules -com diria?- mortes.

Mortes les paraules,
quedarien (talment el verb fecund
fet cos i fam de cos) només les coses,
és a dir, la creació per la paraula,
per tant la il·lusió d'aquestes coses,
de les coses -com diria?- mortes
creant la il·lusió de les paraules.
També podria ser.



Màrius Sampere. Oniris i el tret del caçador. Barcelona, Columna, 1987.
Si no fos en secret. Barcelona, Proa, 1999.


dijous, 14 de juliol del 2011

J. V. Foix

No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.



A Manuel Pla i Salat
És per la Ment que se m'obre Natura
A l'ull golós; per ella em sé immortal
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal,
El temps és u i pel meu ordre dura.

D'on home só. I alluny tota pastura
Al meu llanguir. En ella l'Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal,
Ni el foll cobeig d'una aurança futura,

Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc,
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura.

Del bell concret faig el meu càlid joc
A cada instant, i en els segles em moc
Lent, com el roc davant la mar obscura.


divendres, 18 de setembre del 2009

Wislawa Szymborska

GENT DALT DEL PONT

Singular planeta i singular la gent que hi viu.

Depenen del temps però no el volen reconèixer.

I tenen maneres d'expressar el seu desacord.

Fan quadrets, com, per exemple, aquest:


Res de particular al primer cop d'ull.

Es pot veure un braç d'aigua.

Se'n pot veure una de les ribes.

S'hi veu un canot navegant amb penes i treballs contracorrent.

S'hi veu un pont sobre l'aigua i gent dalt del pont.

És evident que la gent s'afanya a anar més de pressa

perquè, justament, des d'un núvol negre,

ha començat a ploure fort.


Tot plegat rau en el fet que tot seguit no passa res.

El núvol no canvia de color ni de forma.

La pluja no augmenta ni amaina.

El canot avança sense moviment.

Dalt del pont, la gent corre

just al mateix lloc que ara fa un instant.


Resulta difícil passar de llarg i estalviar-se el comentari:

Aquest no és pas un quadret innocent.

Aquí hom ha aturat el temps.

Ha deixat de comptar amb les seves lleis.

L'ha privat del seu poder sobre el decurs de les coses.

L'ha menystingut i l'ha profanat.


Per obra d' un rebel,

un tal Hiroshige Utagawa

(un ésser que, d'altra banda,

fa molt -com ha de ser- que va passar),

el temps ha ensopegat i ha anat per terra.


Potser sols es tracta d' una entremaliadura de no res,

d'un caprici a escala a penes d'unes poques galàxies;

tanmateix, per si de cas,

afegim el que ara ve:


Aquí, acostuma a ser de bon to

valorar altament aquest quadret,

meravellar-se'n i commoure's des de fa generacions.

Però també n'hi ha a qui ni això no els basta.

Senten fins la remor de la pluja,

senten la fredor de les gotes al clatell i a les espatlles,

contemplen el pont i la gent

com si s'hi veiessin a ells mateixos,

en la mateixa cursa, que mai no recorre

el camí fins al final, eternament per acomplir,

i creuen, en la seva ardidesa,

que és així efectivament.


Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 177-179.


Més quadres
d'Hiroshige Utagawa



LA CEBA


Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.

Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,

és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,

en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,

serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.

Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles

per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.

Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.


Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 130-131.







Una altra visió poètica de la ceba

Alguns poemes de Wislawa Szymborska en castellà