Edmond Rostand - Cyrano de Bergerac

TIRADE DU NEZ - CYRANO DE BERGERAC  (scène 4, acte 1)


Ah ! non ! c'est un peu court, jeune homme!
On pouvait dire... Oh ! Dieu !... bien des choses en somme...
En variant le ton, -par exemple, tenez:
Agressif : "Moi, monsieur, si j'avais un tel nez,
Il faudrait sur-le-champs que je me l'amputasse!"
Amical : "Mais il doit tremper dans votre tasse
Pour boire, faites-vous fabriquer un hanap!"
Descriptif : "C'est un roc !... c'est un pic !... c'est un cap!
Que dis-je, c'est un cap ?... C'est une péninsule!"
Curieux : "De quoi sert cette oblongue capsule?
D'écritoire, monsieur, ou de boîtes à ciseaux?"
Gracieux : "Aimez-vous à ce point les oiseaux
Que paternellement vous vous préoccupâtes
De tendre ce perchoir à leurs petites pattes?"
Truculent : "Ça, monsieur, lorsque vous pétunez,
La vapeur du tabac vous sort-elle du nez
Sans qu'un voisin ne crie au feu de cheminée?"
Prévenant : "Gardez-vous, votre tête entraînée
Par ce poids, de tomber en avant sur le sol!"
Tendre : "Faites-lui faire un petit parasol
De peur que sa couleur au soleil ne se fane!"
Pédant : "L'animal seul, monsieur, qu'Aristophane
Appelle Hippocampelephantocamélos
Dut avoir sous le front tant de chair sur tant d'os!"
Cavalier : "Quoi, l'ami, ce croc est à la mode?
Pour pendre son chapeau, c'est vraiment très commode!"
Emphatique : "Aucun vent ne peut, nez magistral,
T'enrhumer tout entier, excepté le mistral!"
Dramatique : "C'est la Mer Rouge quand il saigne!"
Admiratif : "Pour un parfumeur, quelle enseigne!"
Lyrique : "Est-ce une conque, êtes-vous un triton?"
Naïf : "Ce monument, quand le visite-t-on?"
Respectueux : "Souffrez, monsieur, qu'on vous salue,
C'est là ce qui s'appelle avoir pignon sur rue!"
Campagnard : "Hé, ardé ! C'est-y un nez? Nanain!
C'est queuqu'navet géant ou ben queuqu'melon nain!"
Militaire : "Pointez contre cavalerie!"
Pratique : "Voulez-vous le mettre en loterie?
Assurément, monsieur, ce sera le gros lot!"
Enfin parodiant Pyrame en un sanglot:
" Le voilà donc ce nez qui des traits de son maître
A détruit l'harmonie ! Il en rougit, le traître!"
- Voilà ce qu'à peu près, mon cher, vous m'auriez dit
Si vous aviez un peu de lettres et d'esprit:
Mais d'esprit, ô le plus lamentable des êtres,
Vous n'en eûtes jamais un atome, et de lettres
Vous n'avez que les trois qui forment le mot: sot!
Eussiez-vous eu, d'ailleurs, l'invention qu'il faut
Pour pouvoir là, devant ces nobles galeries,
Me servir toutes ces folles plaisanteries,
Que vous n'en eussiez pas articulé le quart
De la moitié du commencement d'une, car
Je me les sers moi-même, avec assez de verve,
Mais je ne permets pas qu'un autre me les serve.


Michel Vuillermoz en el paper de Cyrano en la posada en escena de Denis Podalydès de 2006

MONÒLEG DEL NAS - CYRANO DE BERGERAC (escena 4, acte 1)
Traducció de Xavier Bru de Sala

Ah, no! És massa curt, minyó!

Se'n poden dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:
Agressiu: "Jo, senyor, si tingués aquest temple,
manaria a l'instant que algú me l'amputés!"
Amical: "No suqueu al got el vostre excés?
Per beure, us aconsello un tub d'assaig!"
Descriptiu: "És un roc!...És un pic!...És un faig!
Què dic un faig! No, no... que és tota una muntanya!"
Tafaner: "I us serveix per res la llarga banya?
Potser per escometre, o bé per cornucòpia?"
Divertit: "Vósx teniu una forma ben pròpia
d'estimar els ocellets. Observo plomissol
al pal del galliner on reposen del vol."
Truculent: "Oi, senyor que quan traieu el fum
pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum
hi ha algú que crida 'foc!', amb tanta fumarada!"
Previsor: "Vigileu, per ell arrossegada,
amb aquest pes la testa us pot caure al trespol!"
Tendre: "Si no hi planteu un petit parasol,
tinc por que no se us torni tan vermell com un rave!"
Pedant: "Només la bèstia que Plaute batejava
amb el nom d'hipocampelefantocamell
duia sota del front tanta carn en farcell!"
Senyor: "La moda diu que aquest ganxo és notícia;
per penjar-hi el barret no us cal gaire perícia!"
Emfàtic: "I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral."
Dramàtic: "És com el Mar Roig, sempre que sagna!"
Sorprès: "Pel perfumista, fóra un anunci magne!"
Líric: "Sou un tritó o una clàssica cita?"
Càndid: "El monument, a quina hora es visita?"
Respectuós: "Saludo amb una barretada:
d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada."
Pagès: "Poc que és un nas això d'aquí davant!
Pudé és un melonet, pudé és un nap gegant!"
Militar: "L'objectiu de la cavalleria!"
Pragmàtic: "No voleu rifar-lo en loteria?
Probablement, senyor, serà el premi més gros!"
En fi, plagiant Príam en un sanglot commós:
"Contempleu aquest nas que els trets del seu senyor
privava d'harmonia! N'és roig el traïdor!"
-Tot això, més o menys, m'hauríeu d'haver dit
si sabéssiu de lletra, si fóssiu instruït.
Però d'instrucció no en teniu, ho heu d'admetre,
lamentable persona, i pel que fa a la lletra,
només teniu les tres de la paraula "ruc"!
Però si no tinguéssiu el magí tan feixuc
i haguéssiu gosat dir, parlant a rajaploma,
una només, només una petita broma,
no hauríeu pas pogut articular el cinquè
mot del començament del principi, perquè
si a mi mateix m'agrada de servir-me aquest plat,
quan me'l serveix un altre, n'estic força enfadat!    

Possible interpretació amb la traducció de Xavier Bru de Sala

    

Lord Byron

                     FOSCOR

Vaig tenir un somni, no del tot un somni.
El sol brillant s'extingí, i les estrelles
enfosquint-se vagaven en l'espai etern,
sense llum, sense rumb, i la terra gelada
s'ennegria gronxant-se en l'aire sense lluna;
vingué el matí, marxà i tornà sens portar el dia,
i els homes oblidaren llurs passions pel terror
de la desolació; i tots els cors
glaçats amb egoisme pregaren per la llum.
Prop de fogueres vivien, i trons
i palaus de reis coronats, barraques,
llars de totes les coses que en tenien
cremaven per fer torxes; les ciutats, consumides,
i els homes aplegats prop les cases en flames
per veure's un cop més a la cara dels altres;
feliç era qui vivia dins l'ull
dels volcans i llur torxa muntanyosa:
esperança poruga, el que el món contenia;
incendiaven els boscos però hora a hora
anaven caient apagats i els troncs espetegant
s'extingien amb fressa, i tot era foscor.
Sota la llum desesperada, els fronts dels homes
tenien un aspecte ultramundà quan, tot de cop,
els queien al damunt els raigs; uns jeien
i amagaven els ulls i ploraven, i uns altres,
encreuant les mans sota la barba, somreien;
d'altres corrien d'aquí cap allà
i alimentaven el foc de llurs pires,
i amb boig desassossec miraven cap al cel
que, apagat, era el sudari d'un món passat;
i un cop més renegant es tiraven a terra,
els cruixien les dents, udolaven; les aus
silvestres xisclaven i a terra atemorides
voletejaven i batien les ales inútils;
les bèsties més salvatges tremolant s'amansien;
i els escurçons reptaven i es cargolaven
entre la multitud, xiulant, sense picar, però,
fins que els mataven per menjar-se'ls.
I la Guerra, que de moment no hi era,
es va afartar altre cop; un àpat es comprava
amb sang, i cadascú seia sol, ressentit,
atipant-se en penombra: ja no quedava amor.
Tota la terra era un sol pensament,
que era la mort, immediata i sens glòria,
i el fibló de la fam feria les entranyes;
dels homes que morien restaven sense tomba carn i ossos;
el magre devorava el magre,
també els gossos atacaven els amos,
tret d'un de sol, que, fidel a un cadàver,
tenia a ratlla ocells, bèsties i homes afamats
fins que la fam no els hagués abatut
o els que queien morts no els temptessin les barres eixutes;
aquell no buscava menjar,
ans amb un gemec perpetu i planyívol
i un curt crit desolat, llepant la mà
que amb cap carícia responia, va morir.
A poc a poc moria la multitud; però dos
d'una ciutat enorme van sobreviure,
i eren enemics: van trobar-se al costat
de les brases moribundes d'un altar
on hi havia amuntegades coses santes
per a fins atroços; van furgar
tremolant amb mans fredes d'esquelet
les cendres tèbies i amb un alè molt feble
per un poquet de vida van bufar,
i van fer una flama que era una burla;
llavors van alçar els ulls en veure-la oscil·lar,
i es van mirar l'aspecte, l'un a l'altre – es van veure,
i van cridar i van morir–;
de la mútua lletjor van morir,
sense saber a qui de tots dos la Fam
havia escrit al front Diable.
El món era buit, i el que havia estat poblat
i poderós era una massa,
sens estacions, sens herbes, sens arbres, sens homes,
sens vida – una massa de mort – , un caos de dura argila.
Els rius, els llacs i l'oceà, aturats,
res no es movia als fons silents;
els vaixells sense tripulants jeien podrint-se sobre el mar,
i els pals de mica en mica es desplomaven:
caiguts dormien a l'abisme sense un sol balanceig.
Van morir les onades; les marees, sepultades,
la lluna, que n'era mestressa, havia expirat abans;
els vents es pansien en l'aire estancat,
i van morir els núvols; no li calia a la Foscor

que l'ajudessin. Ella era l'univers.

Lord Byron (Diodati, 1816) 

Traducció: Carles Ill

 

Original anglès llegit en català

Original anglès llegit en anglès

Màrius Sampere

L'ASTRONAUTA

Quin bellíssim escafandre que et poses
perquè l'ocell silent, el de la gàbia
irrespirable sense reixes ni banyeres
no et piqui les ninetes i així, ben protegit,
puguis copsar les gemmes
d'uns altres ulls més nets que et redimeixin
amb llurs agulles clíniques
del fanguissar de l'ànima, on el somni
és la lluita pel somni.

Puja més, més que no això, encara més,
més alt que cap nivell
és el tot, i tu pots veure'l
rendit i estabornit, fóra pecat
girar-s'hi d'esquena i no mirar-se
en el mirall de l'Immirat, que estàs magnífic
no mostrant-te com ets i sí com la màscara,
vestit i sumptuós i alimentat
amb les sobres del Pare.  

Doncs menja, menja força i beu-te,
fins al més fons de l'espectacle cèlic, tot el calze
del creat i increat. D'ara endavant
el teu front, net de misèries, suarà fosfòrics
granets de lluna desolats; però si un dia
tornes a casa i esperes reposar
en tou de carn germana,
sàpigues, home
de bona voluntat que, per haver
glorificat el Déu de les altures,
mai més no trobaràs indret de pau
a la terra, seguiràs la ruta
del cel on no hi ha cel, t'enyoraràs, cauràs
- de la ment a les ungles-
en el pitjor dels estimballs: amunt.

Màrius Sampere. Demiúrgia. Barcelona: Coliumna, 1996. pàg. 44-45.


La síndrome de solipsisme 

Josep Carner

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

- Oh petita Alidé, com és que plores tant?
- Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: - Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?


Josep Carner. Els fruits saborosos. A Obres Completes. Barcelona, Editorial Selecta, 1968, p.51.

Màrius Sampere

TAMBÉ PODRIA SER

També podria ser que les paraules
no expressessin res i que les coses
fossin, elles mateixes,
les que ens venien a la boca des de fora
com un alè contrari,
o bé un glop invertit, i que sols elles
-i no les paraules-
expressessin horriblement i pacientment
les paraules -com diria?- mortes.

Mortes les paraules,
quedarien (talment el verb fecund
fet cos i fam de cos) només les coses,
és a dir, la creació per la paraula,
per tant la il·lusió d'aquestes coses,
de les coses -com diria?- mortes
creant la il·lusió de les paraules.
També podria ser.


Màrius Sampere. Oniris i el tret del caçador. Barcelona, Columna, 1987.
Si no fos en secret. Barcelona, Proa, 1999.

J. V. Foix

No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós
Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.


A Manuel Pla i Salat
És per la Ment que se m'obre Natura
A l'ull golós; per ella em sé immortal
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal,
El temps és u i pel meu ordre dura.
D'on home só. I alluny tota pastura
Al meu llanguir. En ella l'Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal,
Ni el foll cobeig d'una aurança futura,
Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc,
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura.
Del bell concret faig el meu càlid joc
A cada instant, i en els segles em moc
Lent, com el roc davant la mar obscura.

Wislawa Szymborska

GENT DALT DEL PONT

Singular planeta i singular la gent que hi viu.

Depenen del temps però no el volen reconèixer.

I tenen maneres d'expressar el seu desacord.

Fan quadrets, com, per exemple, aquest:

Res de particular al primer cop d'ull.

Es pot veure un braç d'aigua.

Se'n pot veure una de les ribes.

S'hi veu un canot navegant amb penes i treballs contracorrent.

S'hi veu un pont sobre l'aigua i gent dalt del pont.

És evident que la gent s'afanya a anar més de pressa

perquè, justament, des d'un núvol negre,

ha començat a ploure fort.

Tot plegat rau en el fet que tot seguit no passa res.

El núvol no canvia de color ni de forma.

La pluja no augmenta ni amaina.

El canot avança sense moviment.

Dalt del pont, la gent corre

just al mateix lloc que ara fa un instant.

Resulta difícil passar de llarg i estalviar-se el comentari:

Aquest no és pas un quadret innocent.

Aquí hom ha aturat el temps.

Ha deixat de comptar amb les seves lleis.

L'ha privat del seu poder sobre el decurs de les coses.

L'ha menystingut i l'ha profanat.

Per obra d' un rebel,

un tal Hiroshige Utagawa

(un ésser que, d'altra banda,

fa molt -com ha de ser- que va passar),

el temps ha ensopegat i ha anat per terra.

Potser sols es tracta d' una entremaliadura de no res,

d'un caprici a escala a penes d'unes poques galàxies;

tanmateix, per si de cas,

afegim el que ara ve:

Aquí, acostuma a ser de bon to

valorar altament aquest quadret,

meravellar-se'n i commoure's des de fa generacions.

Però també n'hi ha a qui ni això no els basta.

Senten fins la remor de la pluja,

senten la fredor de les gotes al clatell i a les espatlles,

contemplen el pont i la gent

com si s'hi veiessin a ells mateixos,

en la mateixa cursa, que mai no recorre

el camí fins al final, eternament per acomplir,

i creuen, en la seva ardidesa,

que és així efectivament.

Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 177-179.


Més quadres d'Hiroshige Utagawa



LA CEBA

Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.


Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 130-131.







Una altra visió poètica de la ceba

Alguns poemes de Wislawa Szymborska en castellà

Alberto Caeiro i Fernando Pessoa

II

El meu esguard és nítid com un gira-sol.

Acostumo a anar pels camins

mirant a dreta i esquerra,

i enrere també, de tant en tant...

I el que veig a cada moment

és allò que mai no havia vist,

i prou m'adono que és així...

Sé tenir l'estupor essencial

de l'infant que, en néixer,

parés esment que neix de debò...

Em sento nat en cada moment

a l'eterna novetat del Món...

Crec en el món com en una margarida,

perquè el veig. Però no hi penso,

perquè pensar és no comprendre...

El Món no ha estat fet per pensar-hi

(pensar és estar malalt dels ulls),

sinó per, en mirant-lo, acordar-m'hi...

Jo no tinc filosofia: tinc sentits...

Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,

ans perquè l'estimo, i l'estimo per això,

perquè qui estima mai no sap què cosa estima

ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...

Estimar és l'eterna innocència,

i l'única innocència és no pensar...

El guardià de ramats

II

O meu olhar é nítido como um girassol.
Tenho o costume de andar pelas estradas
Olhando para a direita e para a esquerda,
E de vez em quando olhando para trás...
E o que vejo a cada momento
É aquilo que nunca antes eu tinha visto,
E eu sei dar por isso muito bem...
Sei ter o pasmo essencial
Que tem uma criança se, ao nascer,
Reparasse que nascera deveras...
Sinto-me nascido a cada momento
Para a eterna novidade do Mundo...

Creio no mundo como num malmequer,
Porque o vejo. Mas não penso nele
Porque pensar é não compreender...

O Mundo não se fez para pensarmos nele
(Pensar é estar doente dos olhos)
Mas para olharmos para ele e estarmos de acordo...

Eu não tenho filosofia; tenho sentidos...
Se falo na Natureza não é porque saiba o que ela é,
Mas porque a amo, e amo-a por isso
Porque quem ama nunca sabe o que ama
Nem sabe por que ama, nem o que é amar...

Amar é a eterna inocência,
E a única inocência é não pensar...

O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 36-39.

El poema, recitat per Sinde Filipe
Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 26.

XXVIII

Avui he llegit gairebé dues pàgines

del llibre d'un poeta místic,

i he rigut com qui ha plorat molt.

Els poetes místics són filòsofs malalts,

i els filòsofs són homes orats.

Car els poetes místics diuen que les flors senten

i diuen que les pedres tenen ànima

i que els rius tenen èxtasis sota la lluna.

Les flors, però, si sentissin, no serien flors,

serien persones;

i si les pedres tinguessin ànima, serien coses vivents, i no pas pedres;

i si els rius tinguessin èxtasis sota la lluna,

els rius serien homes malalts.

Cal ignorar què cosa són les flors, les pedres i els rius

per parlar de llurs sentiments.

Parlar de l'ànima de les pedres, de les flors, dels rius,

és parlar d'un hom mateix i dels seus falsos pensaments.

Gràcies a Déu que les pedres sols són pedres

i que els rius no són sinó rius,

i que les flors són només flors.

Quant a mi, escric la prosa dels meus versos

i en quedo content,

perquè sé que comprenc la Natura per fora,

i que no la comprenc per dins

car la Natura no té dedins;

si no, no seria la Natura.

El guardià de ramats

XXVIII

Li hoje quase duas páginas

Do livro dum poeta místico,

E ri como quem tem chorado muito.

Os poetas místicos são filósofos doentes,

E os filósofos são homens doidos.

Porque os poetas místicos dizem que as flores sentem

E dizem que as pedras têm alma

E que os rios têm êxtases ao luar.

Mas as flores, se sentissem, não eram flores,

Eram gente;

E se as pedras tivessem alma, eram coisas vivas, não eram pedras;

E se os rios tivessem êxtases ao luar,

Os rios seriam homens doentes.

É preciso não saber o que são flores e pedras e rios

Para falar dos sentimentos deles.

Falar da alma das pedras, das flores, dos rios,

É falar de si próprio e dos seus falsos pensamentos.

Graças a Deus que as pedras são só pedras,

E que os rios não são senão rios,

E que as flores são apenas flores.

Por mim, escrevo a prosa dos meus versos

E fico contente,

Porque sei que compreendo a Natureza por fora;

E não a compreendo por dentro

Porque a Natureza não tem dentro;

Senão não era a Natureza.

O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 92-97.

El poema, recitat per Sinde Filipe, amb música de Laurent Filipe

Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 27.

V

Hi ha prou metafísica en el fet de no pensar en res.

¿Que què en penso, jo, del món?

Què sé jo què en penso, del món!

Hi pensaria si em posés malalt.

¿Quina idea tinc de les coses?

¿Quina opinió em mereixen les causes i els efectes?

¿Què he meditat sobre Déu i l'ànima

i sobre la creació del Món?

No ho sé pas. Per a mi pensar en això és aclucar ulls

i no pensar. És tirar les cortines

de la meva finestra (que no té cortines).

¿El misteri de les coses?

Què sé jo què és el misteri!

L'únic misteri és que hi hagi qui pensi en el misteri.

Aquell que s' està al sol i acluca els ulls

comença a no saber què és el Sol

i a pensar un munt de coses plenes de calor.

Però obre els ulls i veu el Sol, i ja no pot pensar en res,

car la llum del Sol val més que els pensaments

de tots els filòsofs i de tots els poetes.

La llum del Sol no sap què fa,

i per tant no s' erra, i és comuna i bona.

¿Metafísica? ¿Quina metafísica tenen, i doncs, aquests arbres?

La de ser verds, de tenir capçada i branques

i de donar el fruit quan els pertoca, i això no ens fa pensar,

a nosaltres, que no sabem parar-hi esment.

Quina metafísica, però, millor que la d' ells,

la de no saber per què viuen

ni saber tampoc que no ho saben!

«Constitució íntima de les coses» ...

«Sentit íntim de l'Univers» ...

Tot això és fals, tot plegat no vol dir res.

És increïble que es pugui pensar en coses d' aquestes.

És com pensar en raons i fins

quan despunta el matí, i pels flancs dels arbres

un vague or llustrós va perdent l' obscuritat.

Pensar en el sentit íntim de les coses

és sobreafegir, igual que pensar en la salut

o atansar un got a l'aigua de les fonts.

L'únic sentit íntim de les coses

és que no tenen sentit íntim de cap mena.

No crec en Déu perquè mai no l'he vist.

Si ell volgués que jo cregués en ell,

de segur que vindria a parlar amb mi

í entraría per la meva porta

tot dient-me: Vet-me aquí!

(Això és, potser, ridícul de sentir

per a qui, no sabent què és mirar les coses,

no comprèn aquell que en parla

amb la manera de parlar que el fet d'observar-les ensenya.)

Si Déu, però, és les flors i els arbres

i les muntanyes i el sol i el clar de lluna,

aleshores crec en ell,

aleshores crec tothora en ell,

i la meva vida és tota oració, tota missa,

i comunió pels ulls i per l'oïda.

Si Déu, però, és els arbres i les flors

¡ les muntanyes i el clar de lluna i el sol,

¿per què l'anomeno Déu?

L'anomeno flors i arbres i muntanyes i sol i clar de lluna,

car si ell es féu, per tal que jo el veiés,

sol i clar de lluna i flors i arbres i muntanyes,

si ell se m'apareix en tant que arbres i muntanyes

i clar de lluna i sol i flors,

és que vol que jo el conegui

com arbres i muntanyes i flors i clar de lluna i sol.

I per això l'obeeixo

(¿què més sé jo de Déu que Déu d'ell mateix?),

l'obeeixo vivint, espontàniament,

com qui obre els ulls i veu,

i l' anomeno clar de lluna i sol i flors i arbres i muntanyes,

i l' estimo sense pensar en ell,

i el penso veient i sentint,

i vaig amb ell tothora.

El guardià de ramats

v

Há metafísica bastante em não pensar em nada.

O que penso eu do Mundo?

Sei lá o que penso do Mundo!

Se eu adoecesse pensaria nisso.

Que ideia tenho eu das coisas?

Que opininião tenho sobre as causas e os efeitos?

Que tenho eu meditado sobre Deus e a alma

E sobre a criação do Mundo?

Não sei. Para mim pensar nisso é fechar os olhos

E não pensar. É correr as cortinas

Da minha janela (mas ella não tem cortinas).

O mistério das coisas? Sei lá o que é mistério!

O único mistério é haver quem pense no mistério.

Quem está ao sol e fecha os olhos,

Começa a não saber o que é o Sol

E a pensar muitas coisas cheias de calor.

Mas abre os olhos e vê o Sol,

E já não pode pensar em nada,

Porque a luz do Sol vale mais que os pensamentos

De todos os filósofos e de todos os poetas.

A luz do Sol não sabe o que faz

E por isso não erra e é comum e boa.

Metafísica? Que metafísica têm aquelas árvores?

A de serem verdes e copadas e de terem ramos

E a de dar fruto na sua hora, o que não nos faz pensar,

A nós, que não sabemos dar por elas.

Mas que melhor metafísica que a delas,

Que é a de não saber para que vivem

Nem saber que o não sabem?

«Constitução íntima das coisas» …

«Sentido íntimo do Universo» ...

Tudo isto é falso, tudo isto não quer dizer nada.

É incrível que se possa pensar em coisas dessas.

É como pensar em razões e fins

Quando o começo da manhã está raiando, e pelos lados das árvores

Um vago ouro lustroso vai perdendo a escuridão.

Pensar no sentido íntimo das coisas

É acrescentado, como pensar na saúde

Ou levar um copo à água das fontes.

O único sentido íntimo das coisas

É elas não terem sentido íntimo nenhum.

Não acredito em Deus porque nunca o vi.

Se ele quisesse que eu acreditasse nele,

Sem dúvida que viria falar comigo

E entraria pela minha porta dentro

Dizendo-me, Aquí estou!

(Isto é talvez ridículo aos ouvidos

De quem, por não saber o que é olhar para as coisas,

Não compreende quem fala delas

Com o modo de falar que reparar para elas ensina.)

Mas se Deus é as flores e as árvores

E os montes e sol e o luar,

Então acredito nele,

Então acredito nele a toda a hora,

E a minha vida é toda urna oração e uma missa,

E urna comunhão com os olhos e pelos ouvidos.

Mas se Deus é as árvores e as flores

E os montes e o luar e o sol,

Para que lhe chamo eu Deus?

Chamo-lhe flores e árvores e montes e sol e luar;

Porque, se ele se fez, para eu o ver,

Sol e luar e flores e árvores e montes,

Se ele me aparece como sendo árvores e montes

E luar e sol e flores,

É que ele quer que eu o conheça

Como árvores e montes e flores e luar e sol.

E por isso eu obedeço-lhe,

(Que mais sei eu de Deus que Deus de si próprio?),

Obedeço-lhe a viver, espontaneamente,

Como quem abre os olhos e vê,

E chamo-lhe luar e sol e flores e árvores e montes,

E amo-o sem pensar nele,

E penso-o vendo e ouvindo,

E ando com ele a toda a hora.

O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 44-51.

Una versió en vídeo que m'ha agradat: