GENT DALT DEL PONT
Singular planeta i singular la gent que hi viu.
Depenen del temps però no el volen reconèixer.
I tenen maneres d'expressar el seu desacord.
Fan quadrets, com, per exemple, aquest:
Res de particular al primer cop d'ull.
Es pot veure un braç d'aigua.
Se'n pot veure una de les ribes.
S'hi veu un canot navegant amb penes i treballs contracorrent.
S'hi veu un pont sobre l'aigua i gent dalt del pont.
És evident que la gent s'afanya a anar més de pressa
perquè, justament, des d'un núvol negre,
ha començat a ploure fort.
Tot plegat rau en el fet que tot seguit no passa res.
El núvol no canvia de color ni de forma.
La pluja no augmenta ni amaina.
El canot avança sense moviment.
Dalt del pont, la gent corre
just al mateix lloc que ara fa un instant.
Resulta difícil passar de llarg i estalviar-se el comentari:
Aquest no és pas un quadret innocent.
Aquí hom ha aturat el temps.
Ha deixat de comptar amb les seves lleis.
L'ha privat del seu poder sobre el decurs de les coses.
L'ha menystingut i l'ha profanat.
Per obra d' un rebel,
un tal Hiroshige Utagawa
(un ésser que, d'altra banda,
fa molt -com ha de ser- que va passar),
el temps ha ensopegat i ha anat per terra.
Potser sols es tracta d' una entremaliadura de no res,
d'un caprici a escala a penes d'unes poques galàxies;
tanmateix, per si de cas,
afegim el que ara ve:
Aquí, acostuma a ser de bon to
valorar altament aquest quadret,
meravellar-se'n i commoure's des de fa generacions.
Però també n'hi ha a qui ni això no els basta.
Senten fins la remor de la pluja,
senten la fredor de les gotes al clatell i a les espatlles,
contemplen el pont i la gent
com si s'hi veiessin a ells mateixos,
en la mateixa cursa, que mai no recorre
el camí fins al final, eternament per acomplir,
i creuen, en la seva ardidesa,
que és així efectivament.
Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 177-179.
Més quadres d'Hiroshige Utagawa
LA CEBA
Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.
En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.
La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.
Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 130-131.
Una altra visió poètica de la ceba
Alguns poemes de Wislawa Szymborska en castellà
