Wislawa Szymborska

GENT DALT DEL PONT

Singular planeta i singular la gent que hi viu.

Depenen del temps però no el volen reconèixer.

I tenen maneres d'expressar el seu desacord.

Fan quadrets, com, per exemple, aquest:

Res de particular al primer cop d'ull.

Es pot veure un braç d'aigua.

Se'n pot veure una de les ribes.

S'hi veu un canot navegant amb penes i treballs contracorrent.

S'hi veu un pont sobre l'aigua i gent dalt del pont.

És evident que la gent s'afanya a anar més de pressa

perquè, justament, des d'un núvol negre,

ha començat a ploure fort.

Tot plegat rau en el fet que tot seguit no passa res.

El núvol no canvia de color ni de forma.

La pluja no augmenta ni amaina.

El canot avança sense moviment.

Dalt del pont, la gent corre

just al mateix lloc que ara fa un instant.

Resulta difícil passar de llarg i estalviar-se el comentari:

Aquest no és pas un quadret innocent.

Aquí hom ha aturat el temps.

Ha deixat de comptar amb les seves lleis.

L'ha privat del seu poder sobre el decurs de les coses.

L'ha menystingut i l'ha profanat.

Per obra d' un rebel,

un tal Hiroshige Utagawa

(un ésser que, d'altra banda,

fa molt -com ha de ser- que va passar),

el temps ha ensopegat i ha anat per terra.

Potser sols es tracta d' una entremaliadura de no res,

d'un caprici a escala a penes d'unes poques galàxies;

tanmateix, per si de cas,

afegim el que ara ve:

Aquí, acostuma a ser de bon to

valorar altament aquest quadret,

meravellar-se'n i commoure's des de fa generacions.

Però també n'hi ha a qui ni això no els basta.

Senten fins la remor de la pluja,

senten la fredor de les gotes al clatell i a les espatlles,

contemplen el pont i la gent

com si s'hi veiessin a ells mateixos,

en la mateixa cursa, que mai no recorre

el camí fins al final, eternament per acomplir,

i creuen, en la seva ardidesa,

que és així efectivament.

Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 177-179.


Més quadres d'Hiroshige Utagawa



LA CEBA

Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.


Wislawa Szymborska. Vista amb un gra de sorra. Traducció de Josep M. de Sagarra. Columna, Barcelona,1997. p. 130-131.







Una altra visió poètica de la ceba

Alguns poemes de Wislawa Szymborska en castellà

Alberto Caeiro i Fernando Pessoa

II

El meu esguard és nítid com un gira-sol.

Acostumo a anar pels camins

mirant a dreta i esquerra,

i enrere també, de tant en tant...

I el que veig a cada moment

és allò que mai no havia vist,

i prou m'adono que és així...

Sé tenir l'estupor essencial

de l'infant que, en néixer,

parés esment que neix de debò...

Em sento nat en cada moment

a l'eterna novetat del Món...

Crec en el món com en una margarida,

perquè el veig. Però no hi penso,

perquè pensar és no comprendre...

El Món no ha estat fet per pensar-hi

(pensar és estar malalt dels ulls),

sinó per, en mirant-lo, acordar-m'hi...

Jo no tinc filosofia: tinc sentits...

Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,

ans perquè l'estimo, i l'estimo per això,

perquè qui estima mai no sap què cosa estima

ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...

Estimar és l'eterna innocència,

i l'única innocència és no pensar...

El guardià de ramats

II

O meu olhar é nítido como um girassol.
Tenho o costume de andar pelas estradas
Olhando para a direita e para a esquerda,
E de vez em quando olhando para trás...
E o que vejo a cada momento
É aquilo que nunca antes eu tinha visto,
E eu sei dar por isso muito bem...
Sei ter o pasmo essencial
Que tem uma criança se, ao nascer,
Reparasse que nascera deveras...
Sinto-me nascido a cada momento
Para a eterna novidade do Mundo...

Creio no mundo como num malmequer,
Porque o vejo. Mas não penso nele
Porque pensar é não compreender...

O Mundo não se fez para pensarmos nele
(Pensar é estar doente dos olhos)
Mas para olharmos para ele e estarmos de acordo...

Eu não tenho filosofia; tenho sentidos...
Se falo na Natureza não é porque saiba o que ela é,
Mas porque a amo, e amo-a por isso
Porque quem ama nunca sabe o que ama
Nem sabe por que ama, nem o que é amar...

Amar é a eterna inocência,
E a única inocência é não pensar...

O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 36-39.

El poema, recitat per Sinde Filipe
Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 26.

XXVIII

Avui he llegit gairebé dues pàgines

del llibre d'un poeta místic,

i he rigut com qui ha plorat molt.

Els poetes místics són filòsofs malalts,

i els filòsofs són homes orats.

Car els poetes místics diuen que les flors senten

i diuen que les pedres tenen ànima

i que els rius tenen èxtasis sota la lluna.

Les flors, però, si sentissin, no serien flors,

serien persones;

i si les pedres tinguessin ànima, serien coses vivents, i no pas pedres;

i si els rius tinguessin èxtasis sota la lluna,

els rius serien homes malalts.

Cal ignorar què cosa són les flors, les pedres i els rius

per parlar de llurs sentiments.

Parlar de l'ànima de les pedres, de les flors, dels rius,

és parlar d'un hom mateix i dels seus falsos pensaments.

Gràcies a Déu que les pedres sols són pedres

i que els rius no són sinó rius,

i que les flors són només flors.

Quant a mi, escric la prosa dels meus versos

i en quedo content,

perquè sé que comprenc la Natura per fora,

i que no la comprenc per dins

car la Natura no té dedins;

si no, no seria la Natura.

El guardià de ramats

XXVIII

Li hoje quase duas páginas

Do livro dum poeta místico,

E ri como quem tem chorado muito.

Os poetas místicos são filósofos doentes,

E os filósofos são homens doidos.

Porque os poetas místicos dizem que as flores sentem

E dizem que as pedras têm alma

E que os rios têm êxtases ao luar.

Mas as flores, se sentissem, não eram flores,

Eram gente;

E se as pedras tivessem alma, eram coisas vivas, não eram pedras;

E se os rios tivessem êxtases ao luar,

Os rios seriam homens doentes.

É preciso não saber o que são flores e pedras e rios

Para falar dos sentimentos deles.

Falar da alma das pedras, das flores, dos rios,

É falar de si próprio e dos seus falsos pensamentos.

Graças a Deus que as pedras são só pedras,

E que os rios não são senão rios,

E que as flores são apenas flores.

Por mim, escrevo a prosa dos meus versos

E fico contente,

Porque sei que compreendo a Natureza por fora;

E não a compreendo por dentro

Porque a Natureza não tem dentro;

Senão não era a Natureza.

O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 92-97.

El poema, recitat per Sinde Filipe, amb música de Laurent Filipe

Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 27.

V

Hi ha prou metafísica en el fet de no pensar en res.

¿Que què en penso, jo, del món?

Què sé jo què en penso, del món!

Hi pensaria si em posés malalt.

¿Quina idea tinc de les coses?

¿Quina opinió em mereixen les causes i els efectes?

¿Què he meditat sobre Déu i l'ànima

i sobre la creació del Món?

No ho sé pas. Per a mi pensar en això és aclucar ulls

i no pensar. És tirar les cortines

de la meva finestra (que no té cortines).

¿El misteri de les coses?

Què sé jo què és el misteri!

L'únic misteri és que hi hagi qui pensi en el misteri.

Aquell que s' està al sol i acluca els ulls

comença a no saber què és el Sol

i a pensar un munt de coses plenes de calor.

Però obre els ulls i veu el Sol, i ja no pot pensar en res,

car la llum del Sol val més que els pensaments

de tots els filòsofs i de tots els poetes.

La llum del Sol no sap què fa,

i per tant no s' erra, i és comuna i bona.

¿Metafísica? ¿Quina metafísica tenen, i doncs, aquests arbres?

La de ser verds, de tenir capçada i branques

i de donar el fruit quan els pertoca, i això no ens fa pensar,

a nosaltres, que no sabem parar-hi esment.

Quina metafísica, però, millor que la d' ells,

la de no saber per què viuen

ni saber tampoc que no ho saben!

«Constitució íntima de les coses» ...

«Sentit íntim de l'Univers» ...

Tot això és fals, tot plegat no vol dir res.

És increïble que es pugui pensar en coses d' aquestes.

És com pensar en raons i fins

quan despunta el matí, i pels flancs dels arbres

un vague or llustrós va perdent l' obscuritat.

Pensar en el sentit íntim de les coses

és sobreafegir, igual que pensar en la salut

o atansar un got a l'aigua de les fonts.

L'únic sentit íntim de les coses

és que no tenen sentit íntim de cap mena.

No crec en Déu perquè mai no l'he vist.

Si ell volgués que jo cregués en ell,

de segur que vindria a parlar amb mi

í entraría per la meva porta

tot dient-me: Vet-me aquí!

(Això és, potser, ridícul de sentir

per a qui, no sabent què és mirar les coses,

no comprèn aquell que en parla

amb la manera de parlar que el fet d'observar-les ensenya.)

Si Déu, però, és les flors i els arbres

i les muntanyes i el sol i el clar de lluna,

aleshores crec en ell,

aleshores crec tothora en ell,

i la meva vida és tota oració, tota missa,

i comunió pels ulls i per l'oïda.

Si Déu, però, és els arbres i les flors

¡ les muntanyes i el clar de lluna i el sol,

¿per què l'anomeno Déu?

L'anomeno flors i arbres i muntanyes i sol i clar de lluna,

car si ell es féu, per tal que jo el veiés,

sol i clar de lluna i flors i arbres i muntanyes,

si ell se m'apareix en tant que arbres i muntanyes

i clar de lluna i sol i flors,

és que vol que jo el conegui

com arbres i muntanyes i flors i clar de lluna i sol.

I per això l'obeeixo

(¿què més sé jo de Déu que Déu d'ell mateix?),

l'obeeixo vivint, espontàniament,

com qui obre els ulls i veu,

i l' anomeno clar de lluna i sol i flors i arbres i muntanyes,

i l' estimo sense pensar en ell,

i el penso veient i sentint,

i vaig amb ell tothora.

El guardià de ramats

v

Há metafísica bastante em não pensar em nada.

O que penso eu do Mundo?

Sei lá o que penso do Mundo!

Se eu adoecesse pensaria nisso.

Que ideia tenho eu das coisas?

Que opininião tenho sobre as causas e os efeitos?

Que tenho eu meditado sobre Deus e a alma

E sobre a criação do Mundo?

Não sei. Para mim pensar nisso é fechar os olhos

E não pensar. É correr as cortinas

Da minha janela (mas ella não tem cortinas).

O mistério das coisas? Sei lá o que é mistério!

O único mistério é haver quem pense no mistério.

Quem está ao sol e fecha os olhos,

Começa a não saber o que é o Sol

E a pensar muitas coisas cheias de calor.

Mas abre os olhos e vê o Sol,

E já não pode pensar em nada,

Porque a luz do Sol vale mais que os pensamentos

De todos os filósofos e de todos os poetas.

A luz do Sol não sabe o que faz

E por isso não erra e é comum e boa.

Metafísica? Que metafísica têm aquelas árvores?

A de serem verdes e copadas e de terem ramos

E a de dar fruto na sua hora, o que não nos faz pensar,

A nós, que não sabemos dar por elas.

Mas que melhor metafísica que a delas,

Que é a de não saber para que vivem

Nem saber que o não sabem?

«Constitução íntima das coisas» …

«Sentido íntimo do Universo» ...

Tudo isto é falso, tudo isto não quer dizer nada.

É incrível que se possa pensar em coisas dessas.

É como pensar em razões e fins

Quando o começo da manhã está raiando, e pelos lados das árvores

Um vago ouro lustroso vai perdendo a escuridão.

Pensar no sentido íntimo das coisas

É acrescentado, como pensar na saúde

Ou levar um copo à água das fontes.

O único sentido íntimo das coisas

É elas não terem sentido íntimo nenhum.

Não acredito em Deus porque nunca o vi.

Se ele quisesse que eu acreditasse nele,

Sem dúvida que viria falar comigo

E entraria pela minha porta dentro

Dizendo-me, Aquí estou!

(Isto é talvez ridículo aos ouvidos

De quem, por não saber o que é olhar para as coisas,

Não compreende quem fala delas

Com o modo de falar que reparar para elas ensina.)

Mas se Deus é as flores e as árvores

E os montes e sol e o luar,

Então acredito nele,

Então acredito nele a toda a hora,

E a minha vida é toda urna oração e uma missa,

E urna comunhão com os olhos e pelos ouvidos.

Mas se Deus é as árvores e as flores

E os montes e o luar e o sol,

Para que lhe chamo eu Deus?

Chamo-lhe flores e árvores e montes e sol e luar;

Porque, se ele se fez, para eu o ver,

Sol e luar e flores e árvores e montes,

Se ele me aparece como sendo árvores e montes

E luar e sol e flores,

É que ele quer que eu o conheça

Como árvores e montes e flores e luar e sol.

E por isso eu obedeço-lhe,

(Que mais sei eu de Deus que Deus de si próprio?),

Obedeço-lhe a viver, espontaneamente,

Como quem abre os olhos e vê,

E chamo-lhe luar e sol e flores e árvores e montes,

E amo-o sem pensar nele,

E penso-o vendo e ouvindo,

E ando com ele a toda a hora.

O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 44-51.

Una versió en vídeo que m'ha agradat:

Carles Riba

[DINS LA NIT, ELS MEUS ANYS ... ]

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d' ells i no em coneixen:

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l' aigua fa el seu pur

començament a perdre's.

[1952]

Poemes per a un nou llibre encara sense títol

Carles Riba, Súnion. Antologia comentada. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1995. p. 79-80.

Sentiu-lo recitat al bloc Audiopoemes

Pere Rovira, Lewis Allen i Billie Holiday

UNA FRUITA ESTRANYA Als arbres del sud hi ha una estranya fruita, sang a les arrels i sang a les fulles. La brisa del sud fa ballar les anques de la fruita estranya que penja dels àlbers. Bucòlica escena de l'intrèpid sud: les boques torçades, bombolles els ulls. Perfum de magnòlies xopes de rosada i de sobte el tuf de la carn cremada. Aquí hi ha una fruita que els corbs picaran, que rebrà les pluges, que els vents xuclaran. Podrida pel sol, caurà de les branques. Aquí hi ha una fruita estranya i amarga. Versió lliure de Pere Rovira del poema de Lewis Allen i la cançó de Billie Holiday a La mar de dins, Edicions Proa, Barcelona, 2003. p.28. La cançó: http://es.wikipedia.org/wiki/Strange_Fruit http://en.wikipedia.org/wiki/Strange_Fruit El poeta Pere Rovira al Qui és qui: http://cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=7988 Antologia de poemes de Ronsard traduïts per Pere Rovira: http://www.proa.cat/ca/llibre/les-roses-de-ronsard_10664.html També el trobareu a les biblioteques STRANGE FRUIT

Southern trees bear strange fruit, Blood on the leaves and blood at the root, Black bodies swinging in the southern breeze, Strange fruit hanging from the poplar trees. Pastoral scene of the gallant south, The bulging eyes and the twisted mouth, Scent of magnolias, sweet and fresh, Then the sudden smell of burning flesh. Here is fruit for the crows to pluck, For the rain to gather, for the wind to suck, For the sun to rot, for the trees to drop, Here is a strange and bitter crop. Lletra original de la cançó.