Edmond Rostand - Cyrano de Bergerac

TIRADE DU NEZ - CYRANO DE BERGERAC  (scène 4, acte 1)


Ah ! non ! c'est un peu court, jeune homme!
On pouvait dire... Oh ! Dieu !... bien des choses en somme...
En variant le ton, -par exemple, tenez:
Agressif : "Moi, monsieur, si j'avais un tel nez,
Il faudrait sur-le-champs que je me l'amputasse!"
Amical : "Mais il doit tremper dans votre tasse
Pour boire, faites-vous fabriquer un hanap!"
Descriptif : "C'est un roc !... c'est un pic !... c'est un cap!
Que dis-je, c'est un cap ?... C'est une péninsule!"
Curieux : "De quoi sert cette oblongue capsule?
D'écritoire, monsieur, ou de boîtes à ciseaux?"
Gracieux : "Aimez-vous à ce point les oiseaux
Que paternellement vous vous préoccupâtes
De tendre ce perchoir à leurs petites pattes?"
Truculent : "Ça, monsieur, lorsque vous pétunez,
La vapeur du tabac vous sort-elle du nez
Sans qu'un voisin ne crie au feu de cheminée?"
Prévenant : "Gardez-vous, votre tête entraînée
Par ce poids, de tomber en avant sur le sol!"
Tendre : "Faites-lui faire un petit parasol
De peur que sa couleur au soleil ne se fane!"
Pédant : "L'animal seul, monsieur, qu'Aristophane
Appelle Hippocampelephantocamélos
Dut avoir sous le front tant de chair sur tant d'os!"
Cavalier : "Quoi, l'ami, ce croc est à la mode?
Pour pendre son chapeau, c'est vraiment très commode!"
Emphatique : "Aucun vent ne peut, nez magistral,
T'enrhumer tout entier, excepté le mistral!"
Dramatique : "C'est la Mer Rouge quand il saigne!"
Admiratif : "Pour un parfumeur, quelle enseigne!"
Lyrique : "Est-ce une conque, êtes-vous un triton?"
Naïf : "Ce monument, quand le visite-t-on?"
Respectueux : "Souffrez, monsieur, qu'on vous salue,
C'est là ce qui s'appelle avoir pignon sur rue!"
Campagnard : "Hé, ardé ! C'est-y un nez? Nanain!
C'est queuqu'navet géant ou ben queuqu'melon nain!"
Militaire : "Pointez contre cavalerie!"
Pratique : "Voulez-vous le mettre en loterie?
Assurément, monsieur, ce sera le gros lot!"
Enfin parodiant Pyrame en un sanglot:
" Le voilà donc ce nez qui des traits de son maître
A détruit l'harmonie ! Il en rougit, le traître!"
- Voilà ce qu'à peu près, mon cher, vous m'auriez dit
Si vous aviez un peu de lettres et d'esprit:
Mais d'esprit, ô le plus lamentable des êtres,
Vous n'en eûtes jamais un atome, et de lettres
Vous n'avez que les trois qui forment le mot: sot!
Eussiez-vous eu, d'ailleurs, l'invention qu'il faut
Pour pouvoir là, devant ces nobles galeries,
Me servir toutes ces folles plaisanteries,
Que vous n'en eussiez pas articulé le quart
De la moitié du commencement d'une, car
Je me les sers moi-même, avec assez de verve,
Mais je ne permets pas qu'un autre me les serve.


Michel Vuillermoz en el paper de Cyrano en la posada en escena de Denis Podalydès de 2006

MONÒLEG DEL NAS - CYRANO DE BERGERAC (escena 4, acte 1)
Traducció de Xavier Bru de Sala

Ah, no! És massa curt, minyó!

Se'n poden dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:
Agressiu: "Jo, senyor, si tingués aquest temple,
manaria a l'instant que algú me l'amputés!"
Amical: "No suqueu al got el vostre excés?
Per beure, us aconsello un tub d'assaig!"
Descriptiu: "És un roc!...És un pic!...És un faig!
Què dic un faig! No, no... que és tota una muntanya!"
Tafaner: "I us serveix per res la llarga banya?
Potser per escometre, o bé per cornucòpia?"
Divertit: "Vósx teniu una forma ben pròpia
d'estimar els ocellets. Observo plomissol
al pal del galliner on reposen del vol."
Truculent: "Oi, senyor que quan traieu el fum
pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum
hi ha algú que crida 'foc!', amb tanta fumarada!"
Previsor: "Vigileu, per ell arrossegada,
amb aquest pes la testa us pot caure al trespol!"
Tendre: "Si no hi planteu un petit parasol,
tinc por que no se us torni tan vermell com un rave!"
Pedant: "Només la bèstia que Plaute batejava
amb el nom d'hipocampelefantocamell
duia sota del front tanta carn en farcell!"
Senyor: "La moda diu que aquest ganxo és notícia;
per penjar-hi el barret no us cal gaire perícia!"
Emfàtic: "I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral."
Dramàtic: "És com el Mar Roig, sempre que sagna!"
Sorprès: "Pel perfumista, fóra un anunci magne!"
Líric: "Sou un tritó o una clàssica cita?"
Càndid: "El monument, a quina hora es visita?"
Respectuós: "Saludo amb una barretada:
d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada."
Pagès: "Poc que és un nas això d'aquí davant!
Pudé és un melonet, pudé és un nap gegant!"
Militar: "L'objectiu de la cavalleria!"
Pragmàtic: "No voleu rifar-lo en loteria?
Probablement, senyor, serà el premi més gros!"
En fi, plagiant Príam en un sanglot commós:
"Contempleu aquest nas que els trets del seu senyor
privava d'harmonia! N'és roig el traïdor!"
-Tot això, més o menys, m'hauríeu d'haver dit
si sabéssiu de lletra, si fóssiu instruït.
Però d'instrucció no en teniu, ho heu d'admetre,
lamentable persona, i pel que fa a la lletra,
només teniu les tres de la paraula "ruc"!
Però si no tinguéssiu el magí tan feixuc
i haguéssiu gosat dir, parlant a rajaploma,
una només, només una petita broma,
no hauríeu pas pogut articular el cinquè
mot del començament del principi, perquè
si a mi mateix m'agrada de servir-me aquest plat,
quan me'l serveix un altre, n'estic força enfadat!    

Possible interpretació amb la traducció de Xavier Bru de Sala

    

Lord Byron

                     FOSCOR

Vaig tenir un somni, no del tot un somni.
El sol brillant s'extingí, i les estrelles
enfosquint-se vagaven en l'espai etern,
sense llum, sense rumb, i la terra gelada
s'ennegria gronxant-se en l'aire sense lluna;
vingué el matí, marxà i tornà sens portar el dia,
i els homes oblidaren llurs passions pel terror
de la desolació; i tots els cors
glaçats amb egoisme pregaren per la llum.
Prop de fogueres vivien, i trons
i palaus de reis coronats, barraques,
llars de totes les coses que en tenien
cremaven per fer torxes; les ciutats, consumides,
i els homes aplegats prop les cases en flames
per veure's un cop més a la cara dels altres;
feliç era qui vivia dins l'ull
dels volcans i llur torxa muntanyosa:
esperança poruga, el que el món contenia;
incendiaven els boscos però hora a hora
anaven caient apagats i els troncs espetegant
s'extingien amb fressa, i tot era foscor.
Sota la llum desesperada, els fronts dels homes
tenien un aspecte ultramundà quan, tot de cop,
els queien al damunt els raigs; uns jeien
i amagaven els ulls i ploraven, i uns altres,
encreuant les mans sota la barba, somreien;
d'altres corrien d'aquí cap allà
i alimentaven el foc de llurs pires,
i amb boig desassossec miraven cap al cel
que, apagat, era el sudari d'un món passat;
i un cop més renegant es tiraven a terra,
els cruixien les dents, udolaven; les aus
silvestres xisclaven i a terra atemorides
voletejaven i batien les ales inútils;
les bèsties més salvatges tremolant s'amansien;
i els escurçons reptaven i es cargolaven
entre la multitud, xiulant, sense picar, però,
fins que els mataven per menjar-se'ls.
I la Guerra, que de moment no hi era,
es va afartar altre cop; un àpat es comprava
amb sang, i cadascú seia sol, ressentit,
atipant-se en penombra: ja no quedava amor.
Tota la terra era un sol pensament,
que era la mort, immediata i sens glòria,
i el fibló de la fam feria les entranyes;
dels homes que morien restaven sense tomba carn i ossos;
el magre devorava el magre,
també els gossos atacaven els amos,
tret d'un de sol, que, fidel a un cadàver,
tenia a ratlla ocells, bèsties i homes afamats
fins que la fam no els hagués abatut
o els que queien morts no els temptessin les barres eixutes;
aquell no buscava menjar,
ans amb un gemec perpetu i planyívol
i un curt crit desolat, llepant la mà
que amb cap carícia responia, va morir.
A poc a poc moria la multitud; però dos
d'una ciutat enorme van sobreviure,
i eren enemics: van trobar-se al costat
de les brases moribundes d'un altar
on hi havia amuntegades coses santes
per a fins atroços; van furgar
tremolant amb mans fredes d'esquelet
les cendres tèbies i amb un alè molt feble
per un poquet de vida van bufar,
i van fer una flama que era una burla;
llavors van alçar els ulls en veure-la oscil·lar,
i es van mirar l'aspecte, l'un a l'altre – es van veure,
i van cridar i van morir–;
de la mútua lletjor van morir,
sense saber a qui de tots dos la Fam
havia escrit al front Diable.
El món era buit, i el que havia estat poblat
i poderós era una massa,
sens estacions, sens herbes, sens arbres, sens homes,
sens vida – una massa de mort – , un caos de dura argila.
Els rius, els llacs i l'oceà, aturats,
res no es movia als fons silents;
els vaixells sense tripulants jeien podrint-se sobre el mar,
i els pals de mica en mica es desplomaven:
caiguts dormien a l'abisme sense un sol balanceig.
Van morir les onades; les marees, sepultades,
la lluna, que n'era mestressa, havia expirat abans;
els vents es pansien en l'aire estancat,
i van morir els núvols; no li calia a la Foscor

que l'ajudessin. Ella era l'univers.

Lord Byron (Diodati, 1816) 

Traducció: Carles Ill

 

Original anglès llegit en català

Original anglès llegit en anglès

Màrius Sampere

L'ASTRONAUTA

Quin bellíssim escafandre que et poses
perquè l'ocell silent, el de la gàbia
irrespirable sense reixes ni banyeres
no et piqui les ninetes i així, ben protegit,
puguis copsar les gemmes
d'uns altres ulls més nets que et redimeixin
amb llurs agulles clíniques
del fanguissar de l'ànima, on el somni
és la lluita pel somni.

Puja més, més que no això, encara més,
més alt que cap nivell
és el tot, i tu pots veure'l
rendit i estabornit, fóra pecat
girar-s'hi d'esquena i no mirar-se
en el mirall de l'Immirat, que estàs magnífic
no mostrant-te com ets i sí com la màscara,
vestit i sumptuós i alimentat
amb les sobres del Pare.  

Doncs menja, menja força i beu-te,
fins al més fons de l'espectacle cèlic, tot el calze
del creat i increat. D'ara endavant
el teu front, net de misèries, suarà fosfòrics
granets de lluna desolats; però si un dia
tornes a casa i esperes reposar
en tou de carn germana,
sàpigues, home
de bona voluntat que, per haver
glorificat el Déu de les altures,
mai més no trobaràs indret de pau
a la terra, seguiràs la ruta
del cel on no hi ha cel, t'enyoraràs, cauràs
- de la ment a les ungles-
en el pitjor dels estimballs: amunt.

Màrius Sampere. Demiúrgia. Barcelona: Coliumna, 1996. pàg. 44-45.


La síndrome de solipsisme