Màrius Sampere

L'ASTRONAUTA

Quin bellíssim escafandre que et poses
perquè l'ocell silent, el de la gàbia
irrespirable sense reixes ni banyeres
no et piqui les ninetes i així, ben protegit,
puguis copsar les gemmes
d'uns altres ulls més nets que et redimeixin
amb llurs agulles clíniques
del fanguissar de l'ànima, on el somni
és la lluita pel somni.

Puja més, més que no això, encara més,
més alt que cap nivell
és el tot, i tu pots veure'l
rendit i estabornit, fóra pecat
girar-s'hi d'esquena i no mirar-se
en el mirall de l'Immirat, que estàs magnífic
no mostrant-te com ets i sí com la màscara,
vestit i sumptuós i alimentat
amb les sobres del Pare.  

Doncs menja, menja força i beu-te,
fins al més fons de l'espectacle cèlic, tot el calze
del creat i increat. D'ara endavant
el teu front, net de misèries, suarà fosfòrics
granets de lluna desolats; però si un dia
tornes a casa i esperes reposar
en tou de carn germana,
sàpigues, home
de bona voluntat que, per haver
glorificat el Déu de les altures,
mai més no trobaràs indret de pau
a la terra, seguiràs la ruta
del cel on no hi ha cel, t'enyoraràs, cauràs
- de la ment a les ungles-
en el pitjor dels estimballs: amunt.

Màrius Sampere. Demiúrgia. Barcelona: Coliumna, 1996. pàg. 44-45.


La síndrome de solipsisme