dilluns, 20 de juliol del 2009

Alberto Caeiro i Fernando Pessoa

II

El meu esguard és nítid com un gira-sol.

Acostumo a anar pels camins

mirant a dreta i esquerra,

i enrere també, de tant en tant...

I el que veig a cada moment

és allò que mai no havia vist,

i prou m'adono que és així...

Sé tenir l'estupor essencial

de l'infant que, en néixer,

parés esment que neix de debò...

Em sento nat en cada moment

a l'eterna novetat del Món...


Crec en el món com en una margarida,

perquè el veig. Però no hi penso,

perquè pensar és no comprendre...

El Món no ha estat fet per pensar-hi

(pensar és estar malalt dels ulls),

sinó per, en mirant-lo, acordar-m'hi...


Jo no tinc filosofia: tinc sentits...

Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,

ans perquè l'estimo, i l'estimo per això,

perquè qui estima mai no sap què cosa estima

ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...


Estimar és l'eterna innocència,

i l'única innocència és no pensar...


El guardià de ramats


II

O meu olhar é nítido como um girassol.
Tenho o costume de andar pelas estradas
Olhando para a direita e para a esquerda,
E de vez em quando olhando para trás...
E o que vejo a cada momento
É aquilo que nunca antes eu tinha visto,
E eu sei dar por isso muito bem...
Sei ter o pasmo essencial
Que tem uma criança se, ao nascer,
Reparasse que nascera deveras...
Sinto-me nascido a cada momento
Para a eterna novidade do Mundo...


Creio no mundo como num malmequer,
Porque o vejo. Mas não penso nele
Porque pensar é não compreender...

O Mundo não se fez para pensarmos nele
(Pensar é estar doente dos olhos)
Mas para olharmos para ele e estarmos de acordo...

Eu não tenho filosofia; tenho sentidos...
Se falo na Natureza não é porque saiba o que ela é,
Mas porque a amo, e amo-a por isso
Porque quem ama nunca sabe o que ama
Nem sabe por que ama, nem o que é amar...

Amar é a eterna inocência,
E a única inocência é não pensar...

O guardador de rebanhos


Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 36-39.



Video thumbnail. Click to play
El poema, recitat per Sinde Filipe
Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 26.

XXVIII


Avui he llegit gairebé dues pàgines

del llibre d'un poeta místic,

i he rigut com qui ha plorat molt.


Els poetes místics són filòsofs malalts,

i els filòsofs són homes orats.


Car els poetes místics diuen que les flors senten

i diuen que les pedres tenen ànima

i que els rius tenen èxtasis sota la lluna.


Les flors, però, si sentissin, no serien flors,

serien persones;

i si les pedres tinguessin ànima, serien coses vivents, i no pas pedres;

i si els rius tinguessin èxtasis sota la lluna,

els rius serien homes malalts.


Cal ignorar què cosa són les flors, les pedres i els rius

per parlar de llurs sentiments.

Parlar de l'ànima de les pedres, de les flors, dels rius,

és parlar d'un hom mateix i dels seus falsos pensaments.

Gràcies a Déu que les pedres sols són pedres

i que els rius no són sinó rius,

i que les flors són només flors.


Quant a mi, escric la prosa dels meus versos

i en quedo content,

perquè sé que comprenc la Natura per fora,

i que no la comprenc per dins

car la Natura no té dedins;

si no, no seria la Natura.



El guardià de ramats


XXVIII

Li hoje quase duas páginas

Do livro dum poeta místico,

E ri como quem tem chorado muito.


Os poetas místicos são filósofos doentes,

E os filósofos são homens doidos.

Porque os poetas místicos dizem que as flores sentem

E dizem que as pedras têm alma

E que os rios têm êxtases ao luar.


Mas as flores, se sentissem, não eram flores,

Eram gente;


E se as pedras tivessem alma, eram coisas vivas, não eram pedras;

E se os rios tivessem êxtases ao luar,

Os rios seriam homens doentes.


É preciso não saber o que são flores e pedras e rios

Para falar dos sentimentos deles.

Falar da alma das pedras, das flores, dos rios,

É falar de si próprio e dos seus falsos pensamentos.

Graças a Deus que as pedras são só pedras,

E que os rios não são senão rios,

E que as flores são apenas flores.


Por mim, escrevo a prosa dos meus versos

E fico contente,

Porque sei que compreendo a Natureza por fora;

E não a compreendo por dentro

Porque a Natureza não tem dentro;

Senão não era a Natureza.


O guardador de rebanhos

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 92-97.





Video thumbnail. Click to play
El poema, recitat per Sinde Filipe, amb música de Laurent Filipe
Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 27.

V

Hi ha prou metafísica en el fet de no pensar en res.


¿Que què en penso, jo, del món?

Què sé jo què en penso, del món!

Hi pensaria si em posés malalt.

¿Quina idea tinc de les coses?

¿Quina opinió em mereixen les causes i els efectes?

¿Què he meditat sobre Déu i l'ànima

i sobre la creació del Món?

No ho sé pas. Per a mi pensar en això és aclucar ulls

i no pensar. És tirar les cortines

de la meva finestra (que no té cortines).

¿El misteri de les coses?

Què sé jo què és el misteri!

L'únic misteri és que hi hagi qui pensi en el misteri.

Aquell que s' està al sol i acluca els ulls

comença a no saber què és el Sol

i a pensar un munt de coses plenes de calor.

Però obre els ulls i veu el Sol, i ja no pot pensar en res,

car la llum del Sol val més que els pensaments

de tots els filòsofs i de tots els poetes.

La llum del Sol no sap què fa,

i per tant no s' erra, i és comuna i bona.


¿Metafísica? ¿Quina metafísica tenen, i doncs, aquests arbres?

La de ser verds, de tenir capçada i branques

i de donar el fruit quan els pertoca, i això no ens fa pensar,

a nosaltres, que no sabem parar-hi esment.

Quina metafísica, però, millor que la d' ells,

la de no saber per què viuen

ni saber tampoc que no ho saben!

«Constitució íntima de les coses» ...

«Sentit íntim de l'Univers» ...

Tot això és fals, tot plegat no vol dir res.

És increïble que es pugui pensar en coses d' aquestes.

És com pensar en raons i fins

quan despunta el matí, i pels flancs dels arbres

un vague or llustrós va perdent l' obscuritat.


Pensar en el sentit íntim de les coses

és sobreafegir, igual que pensar en la salut

o atansar un got a l'aigua de les fonts.


L'únic sentit íntim de les coses

és que no tenen sentit íntim de cap mena.


No crec en Déu perquè mai no l'he vist.

Si ell volgués que jo cregués en ell,

de segur que vindria a parlar amb mi

í entraría per la meva porta

tot dient-me: Vet-me aquí!


(Això és, potser, ridícul de sentir

per a qui, no sabent què és mirar les coses,

no comprèn aquell que en parla

amb la manera de parlar que el fet d'observar-les ensenya.)


Si Déu, però, és les flors i els arbres

i les muntanyes i el sol i el clar de lluna,

aleshores crec en ell,

aleshores crec tothora en ell,

i la meva vida és tota oració, tota missa,

i comunió pels ulls i per l'oïda.


Si Déu, però, és els arbres i les flors

¡ les muntanyes i el clar de lluna i el sol,

¿per què l'anomeno Déu?

L'anomeno flors i arbres i muntanyes i sol i clar de lluna,

car si ell es féu, per tal que jo el veiés,

sol i clar de lluna i flors i arbres i muntanyes,

si ell se m'apareix en tant que arbres i muntanyes

i clar de lluna i sol i flors,

és que vol que jo el conegui

com arbres i muntanyes i flors i clar de lluna i sol.


I per això l'obeeixo

(¿què més sé jo de Déu que Déu d'ell mateix?),

l'obeeixo vivint, espontàniament,

com qui obre els ulls i veu,

i l' anomeno clar de lluna i sol i flors i arbres i muntanyes,

i l' estimo sense pensar en ell,

i el penso veient i sentint,

i vaig amb ell tothora.

El guardià de ramats


v

Há metafísica bastante em não pensar em nada.


O que penso eu do Mundo?

Sei lá o que penso do Mundo!

Se eu adoecesse pensaria nisso.


Que ideia tenho eu das coisas?

Que opininião tenho sobre as causas e os efeitos?

Que tenho eu meditado sobre Deus e a alma

E sobre a criação do Mundo?

Não sei. Para mim pensar nisso é fechar os olhos

E não pensar. É correr as cortinas

Da minha janela (mas ella não tem cortinas).


O mistério das coisas? Sei lá o que é mistério!

O único mistério é haver quem pense no mistério.

Quem está ao sol e fecha os olhos,

Começa a não saber o que é o Sol

E a pensar muitas coisas cheias de calor.

Mas abre os olhos e vê o Sol,

E já não pode pensar em nada,

Porque a luz do Sol vale mais que os pensamentos

De todos os filósofos e de todos os poetas.

A luz do Sol não sabe o que faz

E por isso não erra e é comum e boa.


Metafísica? Que metafísica têm aquelas árvores?

A de serem verdes e copadas e de terem ramos

E a de dar fruto na sua hora, o que não nos faz pensar,

A nós, que não sabemos dar por elas.

Mas que melhor metafísica que a delas,

Que é a de não saber para que vivem

Nem saber que o não sabem?

«Constitução íntima das coisas» …

«Sentido íntimo do Universo» ...

Tudo isto é falso, tudo isto não quer dizer nada.

É incrível que se possa pensar em coisas dessas.

É como pensar em razões e fins

Quando o começo da manhã está raiando, e pelos lados das árvores

Um vago ouro lustroso vai perdendo a escuridão.


Pensar no sentido íntimo das coisas

É acrescentado, como pensar na saúde

Ou levar um copo à água das fontes.


O único sentido íntimo das coisas

É elas não terem sentido íntimo nenhum.


Não acredito em Deus porque nunca o vi.

Se ele quisesse que eu acreditasse nele,

Sem dúvida que viria falar comigo

E entraria pela minha porta dentro

Dizendo-me, Aquí estou!


(Isto é talvez ridículo aos ouvidos

De quem, por não saber o que é olhar para as coisas,

Não compreende quem fala delas

Com o modo de falar que reparar para elas ensina.)


Mas se Deus é as flores e as árvores

E os montes e sol e o luar,

Então acredito nele,

Então acredito nele a toda a hora,

E a minha vida é toda urna oração e uma missa,

E urna comunhão com os olhos e pelos ouvidos.


Mas se Deus é as árvores e as flores

E os montes e o luar e o sol,

Para que lhe chamo eu Deus?

Chamo-lhe flores e árvores e montes e sol e luar;

Porque, se ele se fez, para eu o ver,

Sol e luar e flores e árvores e montes,

Se ele me aparece como sendo árvores e montes

E luar e sol e flores,

É que ele quer que eu o conheça

Como árvores e montes e flores e luar e sol.


E por isso eu obedeço-lhe,

(Que mais sei eu de Deus que Deus de si próprio?),

Obedeço-lhe a viver, espontaneamente,

Como quem abre os olhos e vê,

E chamo-lhe luar e sol e flores e árvores e montes,

E amo-o sem pensar nele,

E penso-o vendo e ouvindo,

E ando com ele a toda a hora.

O guardador de rebanhos


Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 44-51.


Una versió en vídeo que m'ha agradat:


divendres, 17 de juliol del 2009

Carles Riba

[DINS LA NIT, ELS MEUS ANYS ... ]

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d' ells i no em coneixen:

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l' aigua fa el seu pur

començament a perdre's.

[1952]

Poemes per a un nou llibre encara sense títol

Carles Riba, Súnion. Antologia comentada. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1995. p. 79-80.

Sentiu-lo recitat al bloc Audiopoemes


divendres, 10 de juliol del 2009

Pere Rovira, Lewis Allen i Billie Holiday

UNA FRUITA ESTRANYA


Als arbres del sud hi ha una estranya fruita,

sang a les arrels i sang a les fulles.

La brisa del sud fa ballar les anques

de la fruita estranya que penja dels àlbers.


Bucòlica escena de l'intrèpid sud:

les boques torçades, bombolles els ulls.

Perfum de magnòlies xopes de rosada

i de sobte el tuf de la carn cremada.


Aquí hi ha una fruita que els corbs picaran,

que rebrà les pluges, que els vents xuclaran.

Podrida pel sol, caurà de les branques.

Aquí hi ha una fruita estranya i amarga.


Versió lliure de Pere Rovira del poema de Lewis Allen i la cançó de Billie Holiday a La mar de dins, Edicions Proa, Barcelona, 2003. p.28.

La cançó: http://es.wikipedia.org/wiki/Strange_Fruit http://en.wikipedia.org/wiki/Strange_Fruit

El poeta Pere Rovira al Qui és qui:

http://cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=7988

Antologia de poemes de Ronsard traduïts per Pere Rovira:
http://www.proa.cat/ca/llibre/les-roses-de-ronsard_10664.html
També el trobareu a les biblioteques

STRANGE FRUIT


Southern trees bear strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root,
Black bodies swinging in the southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh.

Here is fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for the trees to drop,
Here is a strange and bitter crop.

Lletra original de la cançó.


dijous, 9 de juliol del 2009

Edgar A. Poe

EL CORB

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admirà en extrem la feta que aquella au tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
vaig afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!

Traducció de Xavier Benguerel
Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall, Barcelona, 1982. p. 21-29.


El text en anglès: http://www.heise.de/ix/raven/Literature/Lore/TheRaven.html

dimecres, 1 de juliol del 2009

Sylvia Plath





       MIRALL

Sóc de plata i precís. No prejutjo res.
Tot el que veig m'ho empasso de pressa
tal com és sense ombra d'amor o rebuig.
No sóc cruel, tan sols sincer,
l’ull d'un petit déu amb quatre costats.
La major part del temps medito sobre la paret del davant.
És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.
Ara sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,
cercant en els meus confins el que realment és.
Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres, les espelmes o la lluna.
Jo li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.
M’ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc important per a ella. Entra i surt.
Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella
s'alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible. 
 
Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Edicions Proa, Barcelona, 2006. p. 313.

L'original: Mirror

                                   Una recreació peculiar del poema



     TULIPES 
 
Les tulipes són massa excitables, aquí és l'hivern.
Mireu que blanc és tot, que plàcid, que xop de neu.
Aprenc a estar tranquil·la, ajaguda tota sola en silenci,
mentre la llum reposa damunt les blanques parets, el llit, les mans.
No sóc ningú; no tinc res a veure amb explosions.
He donat el meu nom i la roba que duia a les infermeres,
la meva història a l'anestesista i el cos als cirurgians.

M'han alçat el cap entre el coixí i la gira del llençol
com un ull entre dues blanques parpelles que no volen tancar-se.
Estúpida pupil·la, que ho ha d'enregistrar tot.
Les infermeres passen a revolades, no són cap problema,
passen com les gavines quan volen terra endins, sota les còfies blanques,
tot fent coses amb les mans, unes tan iguals a les altres 
que és impossible de dir quantes n'hi ha.
El meu cos és un còdol per a elles, l'amoixen com l'aigua
amoixa els còdols que hi ha en el seu curs, i els allisa suaument.
Em porten sopor amb les agulles lluents, em porten la son.
Ara m'he perdut, estic cansada d'equipatge:
la bossa de mà de xarol, com una capsa negra de píndoles,
el marit i el fill que em somriuen des de la foto;
se'm claven a la pell els seus somriures, petits hams riallers.
Ho he deixat anar tot, una barcassa de trenta anys tossudament
amarrada al meu nom i adreça.
M'han despullat de les associacions que m'estimo.
Espantada i nua damunt el plàstic verd de la llitera,
he vist el meu joc de te, les calaixeres de roba, els llibres
que es negaven del tot, i l'aigua em cobria el cap.
Ara sóc una monja, mai no he estat tan pura.
No volia cap flor, només volia
jeure amb els palmells enlaire i restar completament buida.
Que lliure s'hi està, no ho sabeu prou, que lliure!
La placidesa és tan gran que t'enlluerna,
i no t'exigeix res, una etiqueta amb el nom, quatre foteses.
És allò que retenen els morts, a la fi; me'ls imagino
tancant-s'ho a la boca, com l'hòstia de combregar.
Per començar, les tulipes són massa vermelles, em fan  mal
Fins a través del paper de seda sentia com respiraven
suaument, entre els blancs embolcalls, com un nadó terrible.
La vermellor parla a la meva ferida, com correspon.
Són subtils: sembla que flotin, i tanmateix m'm'aclaparen,
em trasbalsen les seves llengües esmolades i aquest color,
una dotzena de ploms vermells al voltant del coll.

Abans ningú no em vigilava, ara em vigilen.
Les tulipes es giren cap a mi, cap a la finestra rere meu
on, un cop al dia, la llum lentament s'eixampla i s'afina
lentament,
i em veig jo mateixa, plana, ridícula, l'ombra d'un retall de paper
entre l'ull del sol i els ulls de les tulipes,
i no tinc ni cara, he desitjat esvanir-me.

Abans que vinguessin, l'aire era prou encalmat,
sortia i entrava, respir a respir, sense cap trasbals.
Llavors les tulipes el van omplir com un fort brogit.
Ara l'aire les bat i s'hi arremolina com un riu que
bat i s'arremolina al voltant d'una màquina ensorrada roja de rovell.
Elles concentren la meva atenció, que era feliç
mentre jugava i descansava sense comprometre's.
Les parets també sembla que s' escalfin.
Les tulipes haurien d'estar entre reixes com animals perillosos;
ara s'obren com la boca d'un gran gat africà
i jo reparo en el meu cor: obre i tanca
el seu bol roig que floreix de pur amor per mi.
L'aigua que tasto és calenta i salada, com la mar,
i ve d'un país llunyà com la salut.

Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Edicions Proa, Barcelona, 2006. p. 41-43

L'original: Tulips

Sylvia Plath llegint Tulips a The Mermaid Theatre de Londres, el 17 de juliol de 1961


      SÓC VERTICAL

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps
                                                                                      per a mi.

  
Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Edicions Proa, Barcelona, 2006. p. 267

                                           Una recreació visual amb el poema original 

ENLLAÇOS
Comentaris del poema Tulips a la xarxa
Web sobre Sylvia Plath