taller de poesia: Sylvia Plath

MIRALL

Sóc de plata i precís. No prejutjo res.

Tot el que veig m'ho empasso de pressa

tal com és sense ombra d'amor o rebuig.

No sóc cruel, tan sols sincer,

l’ull d'un petit déu amb quatre costats.

La major part del temps medito sobre la paret del davant.

És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro

que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.

Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.

Ara sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,

cercant en els meus confins el que realment és.

Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres, les espelmes o la lluna.

Jo li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.

M’ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.

Sóc important per a ella. Entra i surt.

Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.

En mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella

s'alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible.

Traducció de Montserrat Abelló

Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Edicions Proa, Barcelona, 2006. p. 313.

L'original: Mirror

Una recreació peculiar del poema

TULIPES

Les tulipes són massa excitables, aquí és l'hivern.

Mireu que blanc és tot, que plàcid, que xop de neu.

Aprenc a estar tranquil·la, ajaguda tota sola en silenci,

mentre la llum reposa damunt les blanques parets, el llit, les mans.

No sóc ningú; no tinc res a veure amb explosions.

He donat el meu nom i la roba que duia a les infermeres,

la meva història a l'anestesista i el cos als cirurgians.

M'han alçat el cap entre el coixí i la gira del llençol

com un ull entre dues blanques parpelles que no volen tancar-se.

Estúpida pupil·la, que ho ha d'enregistrar tot.

Les infermeres passen a revolades, no són cap problema,

passen com les gavines quan volen terra endins, sota les còfies blanques,

tot fent coses amb les mans, unes tan iguals a les altres
que és impossible de dir quantes n'hi ha.

El meu cos és un còdol per a elles, l'amoixen com l'aigua

amoixa els còdols que hi ha en el seu curs, i els allisa suaument.

Em porten sopor amb les agulles lluents, em porten la son.

Ara m'he perdut, estic cansada d'equipatge:

la bossa de mà de xarol, com una capsa negra de píndoles,

el marit i el fill que em somriuen des de la foto;

se'm claven a la pell els seus somriures, petits hams riallers.

Ho he deixat anar tot, una barcassa de trenta anys tossudament

amarrada al meu nom i adreça.

M'han despullat de les associacions que m'estimo.

Espantada i nua damunt el plàstic verd de la llitera,

he vist el meu joc de te, les calaixeres de roba, els llibres

que es negaven del tot, i l'aigua em cobria el cap.

Ara sóc una monja, mai no he estat tan pura.

No volia cap flor, només volia
jeure amb els palmells enlaire i restar completament buida.
Que lliure s'hi està, no ho sabeu prou, que lliure!
La placidesa és tan gran que t'enlluerna,
i no t'exigeix res, una etiqueta amb el nom, quatre foteses.
És allò que retenen els morts, a la fi; me'ls imagino
tancant-s'ho a la boca, com l'hòstia de combregar.

Per començar, les tulipes són massa vermelles, em fan mal
Fins a través del paper de seda sentia com respiraven
suaument, entre els blancs embolcalls, com un nadó terrible.
La vermellor parla a la meva ferida, com correspon.
Són subtils: sembla que flotin, i tanmateix m'm'aclaparen,
em trasbalsen les seves llengües esmolades i aquest color,
una dotzena de ploms vermells al voltant del coll.

Abans ningú no em vigilava, ara em vigilen.
Les tulipes es giren cap a mi, cap a la finestra rere meu
on, un cop al dia, la llum lentament s'eixampla i s'afina
lentament,
i em veig jo mateixa, plana, ridícula, l'ombra d'un retall de paper
entre l'ull del sol i els ulls de les tulipes,
i no tinc ni cara, he desitjat esvanir-me.

Abans que vinguessin, l'aire era prou encalmat,
sortia i entrava, respir a respir, sense cap trasbals.
Llavors les tulipes el van omplir com un fort brogit.
Ara l'aire les bat i s'hi arremolina com un riu que
bat i s'arremolina al voltant d'una màquina ensorrada roja de rovell.
Elles concentren la meva atenció, que era feliç
mentre jugava i descansava sense comprometre's.

Les parets també sembla que s' escalfin.
Les tulipes haurien d'estar entre reixes com animals perillosos;
ara s'obren com la boca d'un gran gat africà
i jo reparo en el meu cor: obre i tanca
el seu bol roig que floreix de pur amor per mi.
L'aigua que tasto és calenta i salada, com la mar,
i ve d'un país llunyà com la salut.

Traducció de Montserrat Abelló

Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Edicions Proa, Barcelona, 2006. p. 41-43

L'original: Tulips

Sylvia Plath llegint Tulips a The Mermaid Theatre de Londres, el 17 de juliol de 1961

      SÓC VERTICAL

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps
                per a mi.

Traducció de Montserrat Abelló

Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Edicions Proa, Barcelona, 2006. p. 267

Una recreació visual amb el poema original