Carles Riba

[DINS LA NIT, ELS MEUS ANYS ... ]

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d' ells i no em coneixen:

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l' aigua fa el seu pur

començament a perdre's.

[1952]

Poemes per a un nou llibre encara sense títol

Carles Riba, Súnion. Antologia comentada. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1995. p. 79-80.

Sentiu-lo recitat al bloc Audiopoemes