II
El meu esguard és nítid com un gira-sol.
Acostumo a anar pels camins
mirant a dreta i esquerra,
i enrere també, de tant en tant...
I el que veig a cada moment
és allò que mai no havia vist,
i prou m'adono que és així...
Sé tenir l'estupor essencial
de l'infant que, en néixer,
parés esment que neix de debò...
Em sento nat en cada moment
a l'eterna novetat del Món...
Crec en el món com en una margarida,
perquè el veig. Però no hi penso,
perquè pensar és no comprendre...
El Món no ha estat fet per pensar-hi
(pensar és estar malalt dels ulls),
sinó per, en mirant-lo, acordar-m'hi...
Jo no tinc filosofia: tinc sentits...
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l'estimo, i l'estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...
Estimar és l'eterna innocència,
i l'única innocència és no pensar...
El guardià de ramats
II
O meu olhar é nítido como um girassol.
Tenho o costume de andar pelas estradas
Olhando para a direita e para a esquerda,
E de vez em quando olhando para trás...
E o que vejo a cada momento
É aquilo que nunca antes eu tinha visto,
E eu sei dar por isso muito bem...
Sei ter o pasmo essencial
Que tem uma criança se, ao nascer,
Reparasse que nascera deveras...
Sinto-me nascido a cada momento
Para a eterna novidade do Mundo...
Creio no mundo como num malmequer,
Porque o vejo. Mas não penso nele
Porque pensar é não compreender...
O Mundo não se fez para pensarmos nele
(Pensar é estar doente dos olhos)
Mas para olharmos para ele e estarmos de acordo...
Eu não tenho filosofia; tenho sentidos...
Se falo na Natureza não é porque saiba o que ela é,
Mas porque a amo, e amo-a por isso
Porque quem ama nunca sabe o que ama
Nem sabe por que ama, nem o que é amar...
Amar é a eterna inocência,
E a única inocência é não pensar...
O guardador de rebanhos
Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 36-39.
El poema, recitat per Sinde Filipe
Fernando Pessoa. Fernando Pessoa dito por Sinde Filipe. Dinalivro, Lisboa, 2008. track 26.
XXVIII
Avui he llegit gairebé dues pàgines
del llibre d'un poeta místic,
i he rigut com qui ha plorat molt.
Els poetes místics són filòsofs malalts,
i els filòsofs són homes orats.
Car els poetes místics diuen que les flors senten
i diuen que les pedres tenen ànima
i que els rius tenen èxtasis sota la lluna.
Les flors, però, si sentissin, no serien flors,
serien persones;
i si les pedres tinguessin ànima, serien coses vivents, i no pas pedres;
i si els rius tinguessin èxtasis sota la lluna,
els rius serien homes malalts.
Cal ignorar què cosa són les flors, les pedres i els rius
per parlar de llurs sentiments.
Parlar de l'ànima de les pedres, de les flors, dels rius,
és parlar d'un hom mateix i dels seus falsos pensaments.
Gràcies a Déu que les pedres sols són pedres
i que els rius no són sinó rius,
i que les flors són només flors.
Quant a mi, escric la prosa dels meus versos
i en quedo content,
perquè sé que comprenc la Natura per fora,
i que no la comprenc per dins
car la Natura no té dedins;
si no, no seria la Natura.
XXVIII
Li hoje quase duas páginas
Do livro dum poeta místico,
E ri como quem tem chorado muito.
Os poetas místicos são filósofos doentes,
E os filósofos são homens doidos.
Porque os poetas místicos dizem que as flores sentem
E dizem que as pedras têm alma
E que os rios têm êxtases ao luar.
Mas as flores, se sentissem, não eram flores,
Eram gente;
E se as pedras tivessem alma, eram coisas vivas, não eram pedras;
E se os rios tivessem êxtases ao luar,
Os rios seriam homens doentes.
É preciso não saber o que são flores e pedras e rios
Para falar dos sentimentos deles.
Falar da alma das pedras, das flores, dos rios,
É falar de si próprio e dos seus falsos pensamentos.
Graças a Deus que as pedras são só pedras,
E que os rios não são senão rios,
E que as flores são apenas flores.
Por mim, escrevo a prosa dos meus versos
E fico contente,
Porque sei que compreendo a Natureza por fora;
E não a compreendo por dentro
Porque a Natureza não tem dentro;
Senão não era a Natureza.
Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 92-97.
El poema, recitat per Sinde Filipe, amb música de Laurent Filipe
V
Hi ha prou metafísica en el fet de no pensar en res.
¿Que què en penso, jo, del món?
Què sé jo què en penso, del món!
Hi pensaria si em posés malalt.
¿Quina idea tinc de les coses?
¿Quina opinió em mereixen les causes i els efectes?
¿Què he meditat sobre Déu i l'ànima
i sobre la creació del Món?
No ho sé pas. Per a mi pensar en això és aclucar ulls
i no pensar. És tirar les cortines
de la meva finestra (que no té cortines).
¿El misteri de les coses?
Què sé jo què és el misteri!
L'únic misteri és que hi hagi qui pensi en el misteri.
Aquell que s' està al sol i acluca els ulls
comença a no saber què és el Sol
i a pensar un munt de coses plenes de calor.
Però obre els ulls i veu el Sol, i ja no pot pensar en res,
car la llum del Sol val més que els pensaments
de tots els filòsofs i de tots els poetes.
La llum del Sol no sap què fa,
i per tant no s' erra, i és comuna i bona.
¿Metafísica? ¿Quina metafísica tenen, i doncs, aquests arbres?
La de ser verds, de tenir capçada i branques
i de donar el fruit quan els pertoca, i això no ens fa pensar,
a nosaltres, que no sabem parar-hi esment.
Quina metafísica, però, millor que la d' ells,
la de no saber per què viuen
ni saber tampoc que no ho saben!
«Constitució íntima de les coses» ...
«Sentit íntim de l'Univers» ...
Tot això és fals, tot plegat no vol dir res.
És increïble que es pugui pensar en coses d' aquestes.
És com pensar en raons i fins
quan despunta el matí, i pels flancs dels arbres
un vague or llustrós va perdent l' obscuritat.
Pensar en el sentit íntim de les coses
és sobreafegir, igual que pensar en la salut
o atansar un got a l'aigua de les fonts.
L'únic sentit íntim de les coses
és que no tenen sentit íntim de cap mena.
No crec en Déu perquè mai no l'he vist.
Si ell volgués que jo cregués en ell,
de segur que vindria a parlar amb mi
í entraría per la meva porta
tot dient-me: Vet-me aquí!
(Això és, potser, ridícul de sentir
per a qui, no sabent què és mirar les coses,
no comprèn aquell que en parla
amb la manera de parlar que el fet d'observar-les ensenya.)
Si Déu, però, és les flors i els arbres
i les muntanyes i el sol i el clar de lluna,
aleshores crec en ell,
aleshores crec tothora en ell,
i la meva vida és tota oració, tota missa,
i comunió pels ulls i per l'oïda.
Si Déu, però, és els arbres i les flors
¡ les muntanyes i el clar de lluna i el sol,
¿per què l'anomeno Déu?
L'anomeno flors i arbres i muntanyes i sol i clar de lluna,
car si ell es féu, per tal que jo el veiés,
sol i clar de lluna i flors i arbres i muntanyes,
si ell se m'apareix en tant que arbres i muntanyes
i clar de lluna i sol i flors,
és que vol que jo el conegui
com arbres i muntanyes i flors i clar de lluna i sol.
I per això l'obeeixo
(¿què més sé jo de Déu que Déu d'ell mateix?),
l'obeeixo vivint, espontàniament,
com qui obre els ulls i veu,
i l' anomeno clar de lluna i sol i flors i arbres i muntanyes,
i l' estimo sense pensar en ell,
i el penso veient i sentint,
i vaig amb ell tothora.
v
Há metafísica bastante em não pensar em nada.
O que penso eu do Mundo?
Sei lá o que penso do Mundo!
Se eu adoecesse pensaria nisso.
Que ideia tenho eu das coisas?
Que opininião tenho sobre as causas e os efeitos?
Que tenho eu meditado sobre Deus e a alma
E sobre a criação do Mundo?
Não sei. Para mim pensar nisso é fechar os olhos
E não pensar. É correr as cortinas
Da minha janela (mas ella não tem cortinas).
O mistério das coisas? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.
Quem está ao sol e fecha os olhos,
Começa a não saber o que é o Sol
E a pensar muitas coisas cheias de calor.
Mas abre os olhos e vê o Sol,
E já não pode pensar em nada,
Porque a luz do Sol vale mais que os pensamentos
De todos os filósofos e de todos os poetas.
A luz do Sol não sabe o que faz
E por isso não erra e é comum e boa.
Metafísica? Que metafísica têm aquelas árvores?
A de serem verdes e copadas e de terem ramos
E a de dar fruto na sua hora, o que não nos faz pensar,
A nós, que não sabemos dar por elas.
Mas que melhor metafísica que a delas,
Que é a de não saber para que vivem
Nem saber que o não sabem?
«Constitução íntima das coisas» …
«Sentido íntimo do Universo» ...
Tudo isto é falso, tudo isto não quer dizer nada.
É incrível que se possa pensar em coisas dessas.
É como pensar em razões e fins
Quando o começo da manhã está raiando, e pelos lados das árvores
Um vago ouro lustroso vai perdendo a escuridão.
Pensar no sentido íntimo das coisas
É acrescentado, como pensar na saúde
Ou levar um copo à água das fontes.
O único sentido íntimo das coisas
É elas não terem sentido íntimo nenhum.
Não acredito em Deus porque nunca o vi.
Se ele quisesse que eu acreditasse nele,
Sem dúvida que viria falar comigo
E entraria pela minha porta dentro
Dizendo-me, Aquí estou!
(Isto é talvez ridículo aos ouvidos
De quem, por não saber o que é olhar para as coisas,
Não compreende quem fala delas
Com o modo de falar que reparar para elas ensina.)
Mas se Deus é as flores e as árvores
E os montes e sol e o luar,
Então acredito nele,
Então acredito nele a toda a hora,
E a minha vida é toda urna oração e uma missa,
E urna comunhão com os olhos e pelos ouvidos.
Mas se Deus é as árvores e as flores
E os montes e o luar e o sol,
Para que lhe chamo eu Deus?
Chamo-lhe flores e árvores e montes e sol e luar;
Porque, se ele se fez, para eu o ver,
Sol e luar e flores e árvores e montes,
Se ele me aparece como sendo árvores e montes
E luar e sol e flores,
É que ele quer que eu o conheça
Como árvores e montes e flores e luar e sol.
E por isso eu obedeço-lhe,
(Que mais sei eu de Deus que Deus de si próprio?),
Obedeço-lhe a viver, espontaneamente,
Como quem abre os olhos e vê,
E chamo-lhe luar e sol e flores e árvores e montes,
E amo-o sem pensar nele,
E penso-o vendo e ouvindo,
E ando com ele a toda a hora.
O guardador de rebanhos
Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema, Barcelona,2002. p. 44-51.
Una versió en vídeo que m'ha agradat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada