dijous, 21 de juliol del 2011

Josep Carner

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

- Oh petita Alidé, com és que plores tant?
- Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: - Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?



Josep Carner. Els fruits saborosos. A Obres Completes. Barcelona, Editorial Selecta, 1968, p.51.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Màrius Sampere

TAMBÉ PODRIA SER

També podria ser que les paraules
no expressessin res i que les coses
fossin, elles mateixes,
les que ens venien a la boca des de fora
com un alè contrari,
o bé un glop invertit, i que sols elles
-i no les paraules-
expressessin horriblement i pacientment
les paraules -com diria?- mortes.

Mortes les paraules,
quedarien (talment el verb fecund
fet cos i fam de cos) només les coses,
és a dir, la creació per la paraula,
per tant la il·lusió d'aquestes coses,
de les coses -com diria?- mortes
creant la il·lusió de les paraules.
També podria ser.



Màrius Sampere. Oniris i el tret del caçador. Barcelona, Columna, 1987.
Si no fos en secret. Barcelona, Proa, 1999.


dijous, 14 de juliol del 2011

J. V. Foix

No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.



A Manuel Pla i Salat
És per la Ment que se m'obre Natura
A l'ull golós; per ella em sé immortal
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal,
El temps és u i pel meu ordre dura.

D'on home só. I alluny tota pastura
Al meu llanguir. En ella l'Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal,
Ni el foll cobeig d'una aurança futura,

Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc,
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura.

Del bell concret faig el meu càlid joc
A cada instant, i en els segles em moc
Lent, com el roc davant la mar obscura.