Lord Byron

                     FOSCOR

Vaig tenir un somni, no del tot un somni.
El sol brillant s'extingí, i les estrelles
enfosquint-se vagaven en l'espai etern,
sense llum, sense rumb, i la terra gelada
s'ennegria gronxant-se en l'aire sense lluna;
vingué el matí, marxà i tornà sens portar el dia,
i els homes oblidaren llurs passions pel terror
de la desolació; i tots els cors
glaçats amb egoisme pregaren per la llum.
Prop de fogueres vivien, i trons
i palaus de reis coronats, barraques,
llars de totes les coses que en tenien
cremaven per fer torxes; les ciutats, consumides,
i els homes aplegats prop les cases en flames
per veure's un cop més a la cara dels altres;
feliç era qui vivia dins l'ull
dels volcans i llur torxa muntanyosa:
esperança poruga, el que el món contenia;
incendiaven els boscos però hora a hora
anaven caient apagats i els troncs espetegant
s'extingien amb fressa, i tot era foscor.
Sota la llum desesperada, els fronts dels homes
tenien un aspecte ultramundà quan, tot de cop,
els queien al damunt els raigs; uns jeien
i amagaven els ulls i ploraven, i uns altres,
encreuant les mans sota la barba, somreien;
d'altres corrien d'aquí cap allà
i alimentaven el foc de llurs pires,
i amb boig desassossec miraven cap al cel
que, apagat, era el sudari d'un món passat;
i un cop més renegant es tiraven a terra,
els cruixien les dents, udolaven; les aus
silvestres xisclaven i a terra atemorides
voletejaven i batien les ales inútils;
les bèsties més salvatges tremolant s'amansien;
i els escurçons reptaven i es cargolaven
entre la multitud, xiulant, sense picar, però,
fins que els mataven per menjar-se'ls.
I la Guerra, que de moment no hi era,
es va afartar altre cop; un àpat es comprava
amb sang, i cadascú seia sol, ressentit,
atipant-se en penombra: ja no quedava amor.
Tota la terra era un sol pensament,
que era la mort, immediata i sens glòria,
i el fibló de la fam feria les entranyes;
dels homes que morien restaven sense tomba carn i ossos;
el magre devorava el magre,
també els gossos atacaven els amos,
tret d'un de sol, que, fidel a un cadàver,
tenia a ratlla ocells, bèsties i homes afamats
fins que la fam no els hagués abatut
o els que queien morts no els temptessin les barres eixutes;
aquell no buscava menjar,
ans amb un gemec perpetu i planyívol
i un curt crit desolat, llepant la mà
que amb cap carícia responia, va morir.
A poc a poc moria la multitud; però dos
d'una ciutat enorme van sobreviure,
i eren enemics: van trobar-se al costat
de les brases moribundes d'un altar
on hi havia amuntegades coses santes
per a fins atroços; van furgar
tremolant amb mans fredes d'esquelet
les cendres tèbies i amb un alè molt feble
per un poquet de vida van bufar,
i van fer una flama que era una burla;
llavors van alçar els ulls en veure-la oscil·lar,
i es van mirar l'aspecte, l'un a l'altre – es van veure,
i van cridar i van morir–;
de la mútua lletjor van morir,
sense saber a qui de tots dos la Fam
havia escrit al front Diable.
El món era buit, i el que havia estat poblat
i poderós era una massa,
sens estacions, sens herbes, sens arbres, sens homes,
sens vida – una massa de mort – , un caos de dura argila.
Els rius, els llacs i l'oceà, aturats,
res no es movia als fons silents;
els vaixells sense tripulants jeien podrint-se sobre el mar,
i els pals de mica en mica es desplomaven:
caiguts dormien a l'abisme sense un sol balanceig.
Van morir les onades; les marees, sepultades,
la lluna, que n'era mestressa, havia expirat abans;
els vents es pansien en l'aire estancat,
i van morir els núvols; no li calia a la Foscor

que l'ajudessin. Ella era l'univers.

Lord Byron (Diodati, 1816) 

Traducció: Carles Ill

 

Original anglès llegit en català

Original anglès llegit en anglès